Des de la dècada de 1990, i, en particular des de la guerra de Kosovo en 1999, els adversaris de les intervencions occidentals i de l'OTAN han hagut d'enfrontar-se al que es podria anomenar una esquerra (i una "extrema esquerra") anti-anti-guerra que aplega a la socialdemocràcia, als verds i la major part de l'esquerra "radical". Bo i que no es declara obertament a favor de les intervencions occidentals i a voltes les critica) utilitza totes les seves energies en "advertir" de les suposades derives de l'esquerra que segueix oposant-se fermament a aquestes intervencions.. Ens crida a no cedir a un "antiimperialisme", a un "antiamericanisme" o a un "antisionisme" simplistes i, sobretot, a no aliar-se a l'extrema dreta.
Val a dir que l'esquerra anti-no a la guerra ha estat molt i molt eficaç. Val a dir que una "extrema esquerra" nostàlgica de les revolucions i de les lluites d'alliberament nacional tendeix a analitzar qualsevol conflicte en l'interior d'un país donat com una agressió d'un dictador contra el seu poble oprimit que aspira a la democràcia.
Segons Jean Bricmont, sembla que aquestes "esquerres" no s'han adonat que la tàctica de l'imperialisme ha canviat des dels temps dels moviments d'alliberament nacional. Ara, un cop que la descolonització s'ha completat (amb l'excepció de Palestina), Estats Units ataca als governs -no pas als moviments revolucionaris-, que considera massa independents. I, per aconseguir-ho, utilitzen una varietat de mitjans que són similars en les seves tàctiques als moviments revolucionaris o progressistes del passat: la lluita armada, la desobediència civil, les ONG finançades pels governs, les revolucions de colors, etc...
El penúltim exemple d'aquesta tàctica va ser l'intent dels governs occidentals d'utilitzar la comunitat LGBT com a tropes d'assalt ideològic contra Rússia i els Jocs Olímpics d'Hivern, en un esforç per desviar l'atenció pública del fet vergonyós de que, en l'assumpte Snowden, és Rússia i no pas els USA qui està al costat de la llibertat. Mentre aquests sectos incitaven al boicot dels Jocs d'Hivern de Rússia no s'oposaven pas a la celebració dels Jocs Olímpics de Londres. La qual cosa implica que l'adopció de mesures antigai és un delicte greu, mentre que les guerres a l'Afganistan i Iraq són pecats venials.
Si l'esquerra anti-NO A LA GUERRA fos honesta, hauria d'assumir aquesta elecció i demanar obertament als Estats Units que bombardegés on es violen els drets humans. I que fos coherent fins al final. Aquesta mateixa classe política i militar que se suposa salva les poblacions "víctimes dels seus tirans" és la que feu la guerra de Vietnam, l'embargament i les guerres contra Iraq, la que va imposar sancions arbitràries a Cuba, Iran i a tots els països que no li agraden, inclosos els cops d'Estat, als reformadors d'Amèrica Llatina, i la que explota descaradament els recursos i els treballadors i treballadores d'arreu del món. Cal tenir unes orelleres ben opaques per veure en aquesta classe política i militar l'instrument de salvació de les "víctimes".
Aquells qui van demanar a l'OTAN que "mantingués els progressos per a les dones afganes", com feu Amnistia Internacional (USA) durant una reunió de l'OTAN a Chicago, demanaven, de fet, als Estats Units que intervingués militarment i, entre altres coses, que bombardegés a civils afgans i enviés drones a Paquistan. No té cap sentit demanar-li que protegeixi i no bombardegi, perquè així és com funcionen els exèrcits.
-El gran favor que l'esquerra anti-no a la guerra ha proporcionat als falcons dels Estats Units ha estat neutralitzar tot el moviment pacifista o en contra de la guerra. I també ha fet impossible tota postura independent d'un país europeu, com fou el cas de França durant la presidència de De Gaulle, o de la Suècia d'Olof Palme.
-El que ha aconseguit l'esquerra anti-anti-guerra és destruir la sobirania dels Estats europeus enfront dels Estats Units i eliminar tota postura d'esquerra independent davant les guerres i davant l'imperialisme.
-Sovint aquests mateixos sectors comminen a actuar "amb urgència" (per salvar les víctimes). Encara que s'acceptés aquest punt de vista, el fet és que després de cada crisi l'esquerra no fa cap reflexió sobre el que podria ser una política que no fos el suport a les intervencions militars.
-No seria millor exigir als nostres governs un respecte estricte del dret internacional, la no ingerència en els asumptes interns d'altres Estats i substituir les confrontacions per la cooperació?
-La no ingerència no és tan sols la no intervenció en el pla militar, sinó també en els pla diplomàtic i econòmic: res de sancions unilaterals, res d'amenaces durant les negociacions, i tracte de tots els Estats en peu d'igualtat. En comptes de "denunciar" sense parar als dirigents dolents de països com Rússia, la Xina, Iran i Cuba en nom dels drets humans, hauríem d'escoltar-los, dialogar amb ells i fer comprendre els seus punts de vista als nostres conciutadans.
-Evidentment, aquesta política no resoldria els problemes de drets humans a Síria o Líbia o a qualsevol altre lloc. Però ¿què ho resol? La política d'ingerència augmenta les tensions i la militarització arreu del món. Els països que se senten objecte d'aquesta política, i són molts, es defensen com poden; les campanyes de criminalització impideixen les relacions pacífiques entre Estats, els intercanvis culturals entre els seus ciutadans i indirectament el desenvolupament de les idees liberals que se suposa que promouen els partidaris de la ingerència.
-A partir del moment que l'esquerra anti-anti-guerra va abandonar tot programa alternatiu davant aquesta política, va renunciar, de fet, a tenir la menor influència en els asumptes del món.
-No és cert que "ajudi a les víctimes", com aquesta mena d'esquerra pretén. A banda de destruir tota resistència que hagués aquí a l'imperialisme i a la guerra, no fa res i, a fi de comptes, els únics que reaccionen realment són els governs nordamericans.
Tant la política d'ingerència com la construcció europea (un altre atac a la sobirania nacional), són dues polítiques de dreta. La primera es basa en els intents dels USA d'hegemonia mundial, i la segona es basa en el neoliberalisme i la destrucció dels drets socials. En ambdós casos una esquerra desorientada per la fi del comunisme va buscar una taula de salvació en el discurs "humanitari" i "generós", completament mancat d'una anàlisi realista de les relacions de força arreu del món. Amb una esquerra d'aquest tipus la dreta pràcticament no necessita ideologia: només li cal brandar els drets humans, de forma cínica.
EPÍLEG
Aquestes dues polítiques, la ingerència i la construcció europea, es troben actualment en un punt mort: l'imperialisme nordamericà s'enfronta a unes dificultats enormes tant en el pla econòmic com en el diplomàtic; la política d'ingerència ha aconseguit unir a gran part del món en contra d'ella. Gairebé ningú no creu en una altra Europa, en una Europa social, i l'Europa que existeix realment, neoliberal, no suscita molt d'entusiasme entre els treballadors i les treballadores. Per descomptat, aquests fracassos beneficien la dreta i l'extrema dreta. I és perquè l'esquerra ha abandonat la defensa de la pau, del dret internacional i de l sobirania nacional com a condició prèvia a la democràcia.
"Hillary Clinton, La Reina del caos". La favorita de l'imperialisme nordamericà.
Parlen l'autora nordamericana Diana Johnstone i el belga Jean Bricmont.
"Hillary Clinton, La Reina del caos". La favorita de l'imperialisme nordamericà.
Parlen l'autora nordamericana Diana Johnstone i el belga Jean Bricmont.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada