El blanc fonamental de l'intervencionisme humanitari és el concepte de SOBIRANIA NACIONAL, sobre el que es basa l'actual DRET INTERNACIONAL. L'intervencionisme humanitari estigmatitza la sobirania nacional perque`"permet als dictadors matar al seu poble a discreció". Segons aquesta interpretació, a vegades dóna la impressió de que la sobirania nacional no és més que una protecció donada als dictadors l'únic desig dels quals és matar al seu propi poble.
Segons Jean Bricmont, però, de fet, la justificació fonamental de la sobirania nacional és precisament proporcionar una mínima protecció parcial als Estats febles contra els forts, perquè un Estat que sigui el suficientment fort pot fer el que vulgui sense preocupar-se de que hi hagi una intervenció exterior. No passa el mateix amb els Estats més vulnerables. Per tant, la INTERVENCIÓ HUMANITÀRIA va en una sola direcció, del poderós al feble.
El punt de partida de les NACIONS UNIDES fou salvar la humanitat del "asot de la guerra", en referència a ambdues guerres mundials. Això es devia dur a terme precisament mitjançant l'estricte respecte de la sobirania nacional, per tal d'impedir que les grans potències intervinguessin militarment en contra dels països més febles, independentment del pretext. La protecció de la sobirania nacional en el dret internacional es basava en el reconeixement del fet de que els països forts podien explotar els conflictes interns en països febles, com ho van demostrar les intervencions de l'Alemania nazi a Txecoslovàquia i Polònia, aparentment "en defensa de les minories oprimides". Allò va conduir a la Segona Guerra Mundial.
I va arribar la descolonització.
Després de la Segona Guerra Mundial desenes de països acabats d'independitzar-se es varen lliurar del jou colonial. L'última cosa que volien era veure a les antigues potències colonials interferint obertament en els seus assumptes interns (encara que aquesta interferència sovint hagi persistit en formes més o menes indirectes o amb subterfugis econòmics, sobretot als països africans). Aquesta aversió a la interferència estrangera explica per què els països del Sud han rebutjat majoritàriament el "dret" a la intervenció humanitària, per exemple, a la Cimera del Sud a l'Havana l'abril de l'any 2000. El Moviment de Països No Aliniats també van rebutjar l'anomenat "dret" d'intervenció humanitària, poc abans de l'atac USA a Iraq, el març del 2003.
EL PRINCIPAL FRACÀS DE L'ONU
El gran fracàs de les Nacions Unides, segons Jean Bricmont, no ha estat el no impedir que els dictadors matin als seus pobles, sinó el no haver impedit que els països poderosos violin els principis del dret internacional: Estats Units a Indotxina i Iraq, Sudàfrica a Angola i Moçambic, Israel en els seus països veïns, Indonèsia a Timor Est. Per no parlar de tots els cops, amenaces, embargaments, sancions unilaterals, etc.. Molts milions de persones han perdut la vida a causa d'aquesta continua violació del dret internacional i del principi de sobirania nacional.
La ingerència USA en els assumptes interns d'altres països té molts aspectes, però viola constantment i repetida l'esperit i sovint la lletra de la Carta de les Nacions Unides. Malgrat les afirmacions d'actuar en nom dels principis, com ara la llibertat i la democràcia, la intervenció USA ha tingut reiteradament conseqüències desastroses: no només els milions de morts causats per guerres directes o indirectes, sinó també les oportunitats perdudes, el "matar l'esperança" de centenars de milions de persones que es podrien haver beneficiat de polítiques progressistes iniciades per dirigents com Arbenz a Guatemala, Goulart al Brasil, Allende a Xile, Lumumba al Congo, Mossadegh a Iran, els sandinistes a Nicaragüa, o el president Chávez a Veneçuela. Tots aquests països i dirigents han estat sistemàticament minats, enderrocats i assassinats amb el total suport occidental.
I això no és tot. Cada acció agressiva dirigida pels USA crea una reacció, ja sigui en forma d'augment de les despeses en armament del país amenaçat, o bé fomentant minories secesionistes donant-los la sovintejada falsa impressió de que la única superpotència vindrà a rescatar-los en cas de que siguin reprimides... Tot plegat ha portat més violència, odi i mort. I no pas a menys.
A més, els desastres humanitaris en l'est del Congo, probablement els majors de les últimes dècades, es deuen fonamentalment a les intervencions estrangeres (la majoria des de Ruanda, un aliat dels Estats Units), i no a la manca d'elles.
És més, en un cas que sempre citen els defensors de les intervencions humanitàries: és altament improbable que els Khemers rojos haguessin arribat mai al poder a Cambodja sense el bombardeig generalitzat "secret" USA al que va seguir un canvi de règim ordit pels USA i que va deixar aquest país totalment destrossat i desestabilitzat.
EL "DRET HUMANITARI D'INTERVENCIÓ" NO SUBSTITUEIX LA SOBIRANIA NACIONAL
La ingerència humanitària no és l'alternativa. Quan l'OTAN va exercir el seu propi autoproclamat dret a intervenir a Kosovo, on els esforços diplomàtics estaven lluny d'haver-se esgotat, fou encoratjada pels mitjans de comunicació occidentals. Quan Rússia va exercir el que considerava la seva pròpia responsabilitat de protegir Osètia del Sud, fou uniformement condemnada pels mateixos mitjans occidentals. Quan Vietnam va intervenir a Cambodja per acabar amb els khemers rojos o quan Índia va intervenir per alliberar Bangladesh de Paquistan, les seves accions també foren durament condemnades pels USA.
Així, doncs, o bé cada país, amb els mitjans per fer-ho, adquereix el dret a intervenir sempre que es pugui invocar una raó humanitària com a justificació, i aleshores tornem a la guerra de tots contra tots, o només se'l permet fer-ho a un Estat totpoderós, és a dir, als Estts Units (i els seus aliats), i, aleshores, tornem a una forma de dictadura en els assumptes internacionals.
LA "COMUNITAT INTERNACIONAL"
Se sol replicar que les intervencions no les duu a terme un sol Estat, sinó la "comunitat internacional". Però el concepte de "comunitat internacional" l'utilitzen fonamentalment
De fet, no existeix una genuïna comunitat internacional. Rússia no va aprovar la intervenció de l'OTAN a Kosovo i occident va condemnar la intervenció russa a Osètia del Sud. El Consell de Seguretat no hauria aprovat cap de les dues intervencions. La Unió Africana ha rebutjat l'acusació emanada de la Cort Penal Internacional del president del Sudan. Qualsevol sistema de policia o justícia internacional, ja sigui la responsabilitat de protegir o la Cort Penal Internacional, s'hauria de basar en una relació d'igualtat i en una clima de confiança. Ara com ara no existeix ni igualtat ni confiança entre Occident i Orient ni entre el Nord i el Sud, en gran part a conseqüència de l'historial de les polítiques USA.
UNA ONU RENOVADA?
Si bé és cert que el segle XXI necessita unes Nacions Unides, no necessita una que legitimi aquestes intervencions amb nous arguments, com ara la responsabilitat de protegir, sinó una que doni almenys el suport moral als qui tracten de construir un món menys dominat per una única superpotència militar. Nacions Unides necessita continuar amb els seus esforços per assolir el seu propòsit fundacional abans de llançar una nova guerra, suposadament una prioritat humanitària, que en realitat pot ser utilitzada per les Grans Potències per tal de justificar les seves pròpies guerres futures tot minant el principi de sobirania nacional.
EPÍLEG
Cal reconèixer que Occident ha estat recolzant els dictadors àrabs per diverses raons, que van des del petroli fins Israel per controlar aquella regió, i que aquesta política s'està ensorrant lentament. Però la lliçó que cal extreure no és precipitar-se a una nova guerra, a Síria, com es va fer a Líbia, tot afirmant aquest cop que estem en el bàndol correcte, en "defensant el poble contra els dictadors", sinó reconèixer que és el moment de que deixem d'assumir que hem de controlar el món àrab. Finalment, Occident perdrà el control sobre aquesta part del món, com ho va perdre en l'Est d'Àsia i ara ho està perdent a Amèrica Llatina. La qüestió crucial del nostre temps és com s'adaptarà occident a la seva decadència. I això serà molt dur d'empassar.
I - IMPERIALISME HUMANITARI. LES VERGONYES. LA VIGÈNCIA DEL "NO A LA GUERRA"
II - IMPERIALISME HUMANITARI: "ESQUERRES", ECOLOGISTES I ONG'S
III. IMPERIALISME HUMANITARI I SOBIRANIA NACIONAL
IV: IMPERIALISME HUMANITARI (i IV). DESCONFIEM DE L'"ESQUERRA" ANTI-NO A LA GUERRA
http://elblocdejotao.blogspot.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada