dimarts, 21 de novembre del 2017

LES MEDITACIONS D'INICIATIVA. INTRODUCCIÓ (1)


Actualment el terme "Meditació" el circunscrivim a les tècniques budistes de control de la respiració, la serenitat, etc. El llibre de Pablo d'Ors, "Biografía del Silencio", tot un bestseller, és un exponent excel·lent del que vull dir. A Occident ho volem racionalitzar i adaptar amb el nou terme de "Mindfullness".
Però  el títol d'aquest article té més a veure  amb el que en el segle XVII constituïa un gènere literari i filosòfic de regles prou conegudes. Meditar és una acció del pensament que implica una reflexió, però amb un caire especial. La meditació va més enllà de l'estricta "reflexió"; mentre una reflexió pot ser ràpida i fins i tot instantània, la meditació és una acció que ha de durar algun temps (setmana, mesos) i que demana una certa calma intel·lectual.
Els jesuites, aquesta ordre religiosa que sempre ha estat tan interessada en la intervenció política i en el negoci de l'educació de les elits (ESADE, Institut químic de Sarrià...), ho incloien en el seu pla d'estudis. Ells ho anomenaven "Exercicis espirituals", els Exercicis del seu fundador, Ignacio de Loyola, requerien d'una situació d'un cert retir i aïllament intel·lectual.
Les "Meditacions" més famoses són les del que es considera un dels fundadors de la filosofia moderna, René Descartes. Es tracta d'anar a poc a poc i pas per pas, dubtant de tot per cercar allò que és evident.... I ell va dubtar de tot, fins i tot de l'existència de Déu. I així va fundar el subjecte, l'individu lliure (de pensament).
Velàzquez expressa l'"empoderament" de l'individu modern

Ara que la nova política ha posat de moda determinats palabros, com ara "empoderament" i "subjecte politic", valdria la pena saber que només arribarem a ser subjectes polítics si, com a individus particulars, ens atrevim a dubtar de tot, i verificar com són de sòlides les nostres posicions ideològiques. En temps de tantes ciclogènesis comunicacionals i nacionalistes, és més necessari que mai. 
Peter Sloterdijk i Jean Baudrillard, "filòsofs" atípics, van incidir ja fa temps en aquest fenomen crònic en les societats postmodernes: aquesta societat sense regnes tendeix a fracturar la memòria col·lectiva, a anul·lar la vivència plena del present. L'espectacularitat mediàtica fomenta l'anul·lació de l'àmbit polític. A això Peter Sloterdijk ho anomena "espai esfèric", d'una banda, i també ho anomena "la gran Y" o la juxtaposició i coordinació de fets tan diversos, però presentats tan igualats, i amb tanta velocitat, que perdem la nostra capacitat de rèplica i de crítica . Aquesta indiferència que es produeix en l'espectador, aquesta manca d'alternatives i incapacitat de crítica davant el veloç flux de dades al que estem sotmesos, constitutueix un dels principals trets de la societat contemporània. Jean Baudrillard afirma que els mitjans de comunicació han produït "el crim perfecte", en haver expulsat la realitat d'allò real i haver convertit el món en una il·lusió, en allò que ell anomena l'ÈXTASI DEL SIMULACRE". L'absència d'allò real queda ocultada per la immediatesa i la manca de transparència. El "PROCÉS" entra dins aquestes coordenades i la maleïda DUI és l'exponent més cridanera.

Ignacio Ramonet ja ho va denunciar el 1989 des de les pàgines de "Le Monde Diplomatique": no va ser una revolta popular el canvi de règim de Ceaucescu, a Romania, sinó un cop de palau. I el mateix ha passat amb el ditxós procés, que ha aconseguit trinxar una possible aliança d'esquerres quan Artur Mas va començar, amb la seva llei Omnibus, les retallades més dures de la democràcia a Catalunya, influït pels gurús neoliberals més fanatitzats.
És per això que cal aturar-se, respirar i mirar l'hortizó..... ¿Serà possible "el PSUC del Segle XXI"? o és simplement un eslògan publicitari que es va treure de la màniga el mag Pablo Iglesias per fer-nos entrar en la gàvia de l'espectacle de líders mediàtics, on la militància és substituïda per terminals i smartphones i codis binaris de respostes simples, de democràcia jibaritzada ? Una pràctica, la de la "nova política", de la suposada "consulta a les bases", que ens ha portat molta més mediocritat i la desinhibida pràctica de l'entrisme (Morón, Dante Fachín, i un llarg etcètera)

Només han passat 4 anys i mig de la 10ª Assemblea Nacional, de Viladecans. Vam apuntar i apostar molt fort per una confluència de les esquerres. He vist fotos de Joan Coscubiela assegut al costat de Raül Romeva, Jaume Bosch al costat d'en Vendrell.  Allò que no era el "nostre tema", la identitat, ens ha allunyat.

Recordo l'Assemblea ARA ÉS DEMÀ, del febrer de 2014, a Fabra i Coats. JUNTS I JUNTES PER CANVIAR-HO TOT. 1700 persones presents i debatent il·lusionats davant el fenomen PODEMOS, i d'altres oportunistes que venien a "pesar figues" d'on es podrien col·locar: Elena, Maragall, Comín, Espasa.....  Finalment, van trobar altres ports, almenys dos d'ells, amb nòmines més suculentes.... Allí ja s'estava gestant Guanyem Barcelona. El que encara no sabíem públicament és que ser d'ICV i ser de CC.OO ens convertia en sospitosos. La nostra motxilla política no passava el control de qualitat de la nova política....  Ha valgut la pena? O cal pensar en escenaris Post-Colau ? Tot va molt ràpid, la velocitat..., i les veritats, i les il·lusions ....




MEDITACIONS D'INICIATIVA (i 3) LES ARENES MOVEDISES I LA EXTREMA UNCIÓ
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2017/11/meditacions-diniciativa-i-3-les-arenes.html

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada