diumenge, 28 de juny del 2015

COSCU PRESIDENT, O L'ALTERNATIVA AL SOBIRANISME A TEMPS PARCIAL

Abans d'ahir, divendres 26 de juny, el Consell Nacional d’ICV va proclamar JOAN COSCUBIELA com a candidat a les primàries a la llista  de confluència de les esquerres catalanes que estan per un procés “constituent”. Haig de dir que els òrgans de direcció del meu partit ha millorat les meves expectatives.

La nissaga dels Joans segueix: Saura-Herrera-Coscubiela. Hi estic molt content perquè des de fa temps considero als Coscu el “Bruno Trentín” català.
I no exagero pas. Ell és advocat -de la mateixa promoció que Salvador Milà- i ha estat un dels meus parcials que ha posat més en dificultats, en la lluita dialèctica i negociació, a les contraparts, ja sigui la patronal o els adversaris de la dreta en el Congrés dels Diputats. I si no, vegeu la seva intervenció en el Congrés dels Diputats, contra els sofismes de Convergència i Unió, en relació a la reforma laboral.


Vaig conèixer Joan Coscubiela en el Congrés de la Federació d’Ensenyament de CC.OO, en el comiat de l’històric José Luis López Bulla. Potser encara no era oficial, però era la proposta de la direcció sortint. Bulla havia apostat per una ment brillant i didàctica en comptes dels més veterans. Va ser també molt frustrant per a  José Luis Álvarez, un personatge molt ambiciós en el seu paper d’arrabassar-li l’hegemonia sindical a CC.OO a Catalunya- José Luis Álvarez i les seves aspiracions per sobresortir van tenir molta mala sort (José Luis Álvarez, secretari general de la UGT-Catalunya: pactava amb qui fos per assolir la majoria sindical: des de Duran i Lleida, amb vincles amb el sindicalisme groc de la USO en Ensenyament, o en el cas del sindicat groc del SEC de Caixa Laietana).
José L. López Bulla

Membre del gabinet tècnic de CC.OO, el Coscu va ser un dirigent que va modernitzar el sindicat i li va donar una solvència i representació pública molt efectiva i punyent, i més actualitzada que la de més verbositat ornamental italianitzant d’en Bulla.
Durant el seu mandat com a secretari general de la Comissió  Obrera Nacional de Catalunya (CONC), va tenir algunes intervencions que se’n van quedar gravades. Durant la vaga de la neteja de l’aeroport del Prat, per exemple. Tota la premsa burgesa i “respectable” es va llençar al damunt dels i de les sindicalistes, majoritàriament de CC.OO, perquè aquests van embrutar la terminal. Coscubiela va ser contundent i clar: “Si algú té alguna idea millor per fer front al xantatge de la contrapart que ho digui i ho estudiarem. Però, de moment, que ho sàpiguen, COMISSIONS OBRERES som un sindicat molt previsible: respondrem pacíficament, però ferma, als atacs contra els drets dels treballadors i de les treballadores”. Així és en Coscu: resistencialista quan cal, propositiu, com en el cas de l’estudi de les pensions, ideòleg i professor quan arriba el moment. I durant la darrera legislatura s’ha convertit, malgrat la modesta quota de protagonisme del grup parlamentari, també modest, de l’Esquerra Plural, en l’assot del govern i de les polítiques de la dreta centralista i  de la dreta centrífuga. També va ser l’impulsor de la candidatura de Toxo per substituir  Fidalgo al capdavant de les CC.OO. La supèrbia i l’arrogància centralista del gegant Fidalgo, després a UPyD, era insofrible.

A més, Joan Coscubiela és un estudiós i també ideòleg del sindicalisme del segle XXI, com així es va mostrar en  la xerrada-col·loqui que va donar a la Fundació Caixa Laietana a Mataró, el 18 de novembre del 2003, i recollida en un dossier,"EL SINDICALISME DEL SEGLE XXI", de la Coordi (Coordinadora del Maresme per la Pau i el desarmament). En aquella conferència, el Coscu va ressaltar la tradició sindical de CC.OO, hereva directa del sindicalisme de la CNT i d’un dels seus màxims exponents, també mataroní d’adopció, en Joan Peiró: “Joan Peiró, al meu entendre, va estar transformant de manera revolucionària tota l’organització de la CNT després d’un debat important que ja va començar en l’etapa del Noi del Sucre, Salvador Seguí. Ho va fer en un document preciós on venia a dir que calia superar el sindicat de professió perquè era l’única manera de fer front a les maneres d’organitzar les empreses: “si l’empresa ha decidit fer-ho tot aquí, nosaltres, sigui quina sigui la professió, sigui quin sigui el sector, necessitem tenir un únic sindicat del sector, de manera que no competeixin els treballadors entre ells (els treballadors del tèxtil de Mataró amb els treballadors del tèxtil de Sabadell, per exemple)”.
Joan Peiró
Salvador Seguí

Salvador Seguí, "El noi del sucre", fill del masover d'un propietari de terres acomodat, i el fill d'aquest, Lluís Companys, van intentar establir una aliança política que no es va poder dur a terme a causa de l'assassinat del sindicalista. Eren els anys 20 del segle XX. Lluís Companys seria molt odiat pels independentistes (Vegeu REPUBLICANS VERSUS INDEPENDENTISTES. LA FIGURA DE COMPANYS: 
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/01/republicans-versus-independentistes-la.html)

En Coscu sempre s'enorgullia de dir que el sindicat que ell encapçalava era l'entitat més gran de Catalunya, fins i tot amb més socis que el Barça. I, sobretot, de que el seu sindicat va impulsar la campanya perquè l'Estadi Olímpic portés el nom del President Lluís Companys.

A l’endemà mateix de l’anunci de l’aliança d’ICV-EUiA - Procés Constituent-EQUO-Podem..., l’artilleria mediàtica  indepe ja ha anunciat que ICV s’ha “venut” al centralisme de PODEMOS, etc. Això vol dir que s’han posat nerviosos després del menysteniment constant –des de la CUP fins a la dreta- d’una ICV que ara s’ha “tret la careta”, etc... I ho fan des de la ignorància –improbable- de qui és Joan Coscubiela, o de la mala fe, ja més comprensible, perquè l’eix de la qüestió passa de l’àmbit del tribalisme ressentit propiciat pel neofranquisme del PP, a l’eix de la desigualtat social. O com el mateix Coscubiela ha pronunciat: SEREM SOBIRANISTES A TEMPS COMPLET, i no com aquests que abracen (no hay dos sin tres) a un neoliberal ferotge com en Mas, que està a favor del TTIP amb els EEUU, quan aquest sí menysprea les estructures d’estat de protecció als ciutadans.
El bloc del Coscu ha estat un dels fars que he hagut de consultar en “tiempos revueltos”: sap esmicolar i desxifrar els textos legals per descodificar-los i desemmascarar-los. Necessitem polítics i legisladors que no perdin en els despatxos el que es guanya en les mobilitzacions. És necessari l’ofici i que estiguin arrapats a la realitat més immediata. “És quan corro que ho veig clar” diu el perfil del bloc del Coscu, maratonià empedreït. I això té una doble lectura, a banda de l’esportiva: el compromís, l’activisme constant, amarat de complexitat i de contradiccions, també és la font i el material més valuós per albirar alternatives més dignes de futur per a la “nostra gent”.
Aquells que veuen en aquest acte una submissió “als de Madrid” per salvar els mobles d’un partit moribund, caldria recordar-los que Iniciativa ja ha practicat la enginyeria electoral intel·ligent en altres vegades per tal de no malbaratar ni un sol vot: vam anar plegats a Lleida, Girona i Tarragona amb el PSC i separats a la demarcació de Barcelona. Va ser amb el candidat Maragall. La memòria és curta, però la mentida té les potes curtes.

Amb la història del "procés" i amb l'actuació del personatge Artur Mas, cada cop resulta més encertada la frase de Juan Carlos Onetti ("La muerte y la niña"):

"Todos mentimos, aun antes de las palabras. Por ejemplo: yo le digo mentiras y usted miente escuchándolas."


Bruno Trentín

BRUNO TRENTÍN: Secretari general de la CGIL, el sindicat més important d'Itàlia, del 1988 fins el 1994. Del 1999 al 2004 va ser europarlamentari italià.  Va ser el sindicalista que més ha escrit sobre l'Estat del benestar, tant en "lletra grossa", o macro,  com en la "lletra petita", dels detalls de la vida quotidiana, i de la formació humana per la realització personal dels ciutadans.
Per a Bruno trentín, les reivindicacions i les formes organitzatives no són pas dues variables independents, sinó que es troben entortolligades. Va morir el 2007.
http://baticola.blogspot.com.es/






Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada