dissabte, 17 de gener del 2015

REPUBLICANS VERSUS INDEPENDENTISTES. LA FIGURA DE COMPANYS


Quan es va saber l’abdicació de Juan Carlos I, es van convocar concentracions arreu de l’Estat. El motiu era “Per la III República”, “Fora la monarquia”, “¡Referèndum ja!”. La majoria de les concentracions van ser  dilluns, 2 de juny de 2014. També a Mataró.
Una delegació de l’Agrupació d’ICV va anar amb una bandera republicana gegantina, que es va dipositar a la porta del consistori a manera de catifa. Aquest gest no va ser gens ben rebut pel populisme independentista, que, sense amagar la seva contrarietat, de seguida van anar a buscar una altra bandera estelada també gegantina. Molts simpatitzants d’EUiA i d’ICV no donaven crèdit al que estava passant, doncs la concentració havia estat convocada expressament per demanar la tercera República, constituent. Aquell acte, finalment, es va convertir en un altre acte independentista del Tricentenari, l’any del suposat “Procés”.  Va faltar poc perquè el disgust dels republicans no anés a més ja que aquests  es van sentir humiliats un altre cop. Però el que sobrevolava en l’ambient era el desconcert que estaven patint els militants d’esquerres republicans que van ser els que durant la transició van pagar un tribut més alt. ¿Per què aquesta fúria per part dels populistes independentistes davant la bandera republicana? És que potser la República els arrabassava el símbol de la rebel·lia que suposava el “procés”?
Aquesta actitud per part de l’independentisme, suposadament radical, però que s’ha anat domesticant i llençat a braços  de l’stablishement del govern de la Generalitat i dels seus aliats (ERC), no era nova, doncs l’antic líder d’ERC, Josep Lluis Carod Rovira, no ha amagat mai el seu disgust quan els sindicats confederals han anunciat una vaga general en defensa dels drets laborals, o quan denunciava "l’espanyolisme" que van suposar les concentracions del 15-M.
Però per què, exactament? ¿Perquè l’independentisme progressista no vol que la “dinàmica espanyola”, encara que siguin amb protagonisme i a iniciativa de les esquerres, interfereixi en el seu projecte de més contingut social? Francament, no aconseguia d'entendre.
Va ser el periodista de La Vanguardia, i home-periscopi de CDC a Madrid, Enric Juliana, en una de les seves característiques demostracions d’erudició, que em va assenyalar el camí per desllorigar el que per a mi havia estat un acte de sectarisme i d’humiliació per part d’uns fanatitzats independentistes que ignoraven el preu i el símbol que la gent d’esquerres va pagar per la II República, i el que la bandera tricolor representava per a molts militants de tradició socialista, comunista o anarquista, o bé progressista en general.
Enric Juliana feia al·lusió a un llibre, editat per la Universitat de València el 2012, i escrit per historiadors catalans, concretament , per E. Ucelay-Da Cal i A. González i Vilalta, i on s’esmenta, fins i tot a maresmencs, com ara Esteve Albert. El títol del llibre és CONTRA COMPANYS, 1936. LA FRUSTRACIÓN NACIONALISTA ANTE LA REVOLUCIÓN. Resulta que el president màrtir, la figura carismàtica dels independentistes, va ser considerat, en vida, per ells mateixos, un traïdor, o sospitós de ser poc patriota.

Lluís Companys és el president màrtir de Catalunya, una figura de consens mitificada per la seva mort a mans del franquisme després de la seva detenció a França i de la realització d’un judici sumaríssim on la justícia va ser absent. Ara bé, la realitat és que aquest consens és conseqüència de l’elaboració del “mite Companys” després de 1940. Abans, la seva figura va ser sempre objecte de la polèmica, fins al punt que, el 1936, determinats sectors del nacionalisme radical van arribar a elaborar un complot per assassinar-lo.
D’aquesta manera, el novembre de 1936, la tensió ideològica i l’odi visceral que es professaven l’anarquisme i Estat Català, va derivar en un intent de cop per part del nacionalisme radical català contra la CNT-FAI, un complot que també arribaria fins a la figura de Lluís Companys a causa de la connivència del president de la Generalitat de Catalunya amb els anarquistes en els primers mesos de la Guerra Civil. L’objectiu final del complot hauria estat l’execució de la cúpula anarquista i del mateix Companys per proclamar tot seguit la independència política de Catalunya i la seva neutralitat en la contesa.
En resum, alguns sectors independentistes vinculats amb Estat Català, però també amb la participació de sectors d’Acció Catalana, Unió Democràtica i, fins i tot, de la mateixa ERC, pretenien protagonitzar un cop de força, matar els màxims dirigents anarquistes, els membres del govern de la Generalitat, inclòs el president Lluís Companys, i posar al capdavant del país Joan Casanovas, president del Parlament, el qual, finalment, proclamaria la independència de Catalunya i la situaria fora del conflicte bèl·lic espanyol entre republicans i militars sublevats.


Tot i això, el nacionalisme radical d’Estat Català rebutjava la política de Companys, massa proper a l’obrerisme als seus ulls. El seu objectiu era posar fi a la guerra a Catalunya independentment del que passés a la resta de l’Estat, tot negant el clima de guerra caïnita que patia el país. Alguns van plantejar-se la negociació amb França, mentre que d’altres proposaven converses amb la Itàlia de Mussolini perquè els ajudés en una possible secessió catalana. D’altres, com també defensava la dreta catalana encapçalada per la Lliga de Francesc Cambó, plantejaven fins i tot negociar amb Franco la rendició a canvi d’una autonomia relativa per a la Generalitat en el futur. Tot plegat una conxorxa que no portava enlloc i negava la realitat que patia el país.” (Revista sàpiens, Ciències socials en xarxa).

Com a militant de la JCC i després del PSUC, sempre m’havia pesat la discreció de la vella guàrdia respecte al cas Nin, i la no denúncia de Ramon Mercader per l’assassinat de Trotski a Mèxic (Leonardo Padura.“El hombre que amaba los perros”) . Va ser en arribar Rafael Ribó, que es va oficialitzar el distanciament i la reparació històrica.

Però, en llegir aquests fets, també coneguts com l’afer Rebertés, me n’adono que l’estalinisme no va ser, probablement, el pecat més gran i no menor dins la lluita fratricida en la rereguarda, sinó que els independentistes més sectaris tenen morts dins l’armari. I, amb aquesta ressaca històrica, em poso a elucubrar si no estarem davant els mateixos errors d’infantilisme. Però, com deia Marx, repetits en forma de comèdia, de farsa.
.
L’independentisme populista, aparentment rupturista, ha renunciat a anar en una candidatura de moviments i partits d’esquerres. I tinc la impressió que a aquests grups el ser d’esquerres és més accessori que real. I és que, probablement, si han rebutjat l’oferta d’anar plegats per desbancar les dretes neoliberals privatitzadores, és perquè aquests grups no han après les lliçons de la història, o bé el 10 o 20 % de les diferències pesen més que el 80% de coincidències.

Carod Rovira, en una entrevista no gaire recent, afirmava que ell aspirava a que Catalunya fos un “país normal”, lliure de la submissió a Espanya, on també hi hauria “dretes” i “esquerres”. Però tinc la impressió que tant els independentistes suposadament rupturistes, com els de mig-centre, com els autonomistes travestits, creuen que, fins i tot les dretes a Catalunya serien més benvolents, “més nòrdiques”, més compassives amb les capes populars, i que s’han cregut allò de l’”ànima” de la Caixa i del rei Fainé, o del virrei del Banc de Sabadell, o de les bondats dels gestors de Sanitat i d’Ensenyament, o de la suposada “societat civil”. Un país fet a mida, lluny de les cuites de les altres capes populars de la península Ibèrica i del Sud d’Europa. I això sense menystenir la indiferència respecte al fet nacional que han demostrat més enllà de l'Ebre, com la reacció de Jiménez Villarejo, en esborrar-se d'ICV i apuntar-se a P's.  



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada