dilluns, 11 de setembre del 2017

DE L'ESPERANÇA AL NIHILISME CURSI: POLÍTICA I ROAD MOVIE

El motiu d'aquest article és retre homenatge a un company i professor d'Història, Andreu Mayayo, que en el decurs de la seva docència ha explicat la història dels Estats Units tot resseguint la filmografia més destacada. Com diu el meu amic i mestre de professió, Alfonso del Rey, ensenyar és un art, ens agradi o no. I l'Andreu Mayayo té aquesta capacitat. No només per això li dedico aquest article a l'Andreu, sinó també perquè ha defensat el federalisme, ha defensat les posicions majoritàries d'ICV  amb tanta solvència com desacomplexadament, davant dels corifeus del pessebre a Catalunya, 
El segon motiu és la "vergüenza ajena" que m'ha produït en veure el video promocional de la postura de les CUP, "El MAMBO", que m'ha semblat d'una frivolitat, nihilime i cursileria insensata que voreja la producció etilica, i que s'allunya del primer video promocional: Ambdós videos s'inspiren en la FURGO del film "Little Miss Sunshine"



LA DILIGÈNCIA, de John Ford (1939): L'esperança de la unitat popular després del crac del 29

Stagecoach (literalment en català, "Diligència") és una pel·lícula estatunidenca de 1939 dirigida per John Ford i protagonitzada per John Wayne. Va ser nominada a set Oscars, dels quals en va rebre dos al millor actor secundari (Thomas Mitchell) i a la millor banda sonora. La pel·lícula va donar una nova dimensió al western sonor i va aportar al gènere un decorat natural paradigma d'aquest gènere des d'aleshores: el Monument Valley. John Ford, abans de la seva fase anticomunista, va dirigir films com "El raim de la ira" i d'altres que són autèntics testimonis del conflicte social.
A "Stagecoach", diferents personatges es reuneixen en una diligència per a un viatge llarg i dur. Entre ells, un fora de la llei a la recerca de revenja, una prostituta que han fet fora del poble, un jugador, un metge, la dona embarassada d'un militar, un xèrif... Les relacions entre un grup tan variat seran difícils i tenses. El moment de màxim perill es presenta quan al mig d'una plana són atacats per un grup d'indis apatxes.

LA DILIGÈNCIA va demostrar que el western, convenientment tractat, podia oferir històries d'interès humà i no tan sols senzilles aventures estereotipades. El salvatge Oest americà és el gran escenari en el que s'emmarca l'acció. Els apatxes, com ara a JUEGO DE TRONOS "los muertos vivientes", representen el perill extern que amenaça als ocupants del carruatge, però el veritable interès del film es troba en les tenses relacions que s'estableixen entre els viatgers, companys forçosos en el si d'un microcosmos que provoca situacions extremes, que requereixen determinat tipus d'actuació, el que evidenciarà factors com ara la integritat moral i l'honorabilitat personal de cadascun dels personatges.
LA DILIGÈNCIA  es revela com un western sofisticat i molt provocador, en el que Ford perfila una història moral sobre els molts defectes de la hipòcrita burgesia dels USA del seu temps, paral·lela a una crítica mordaç de la corrupció capitalista. Encara que a primera vista doni la impressió de ser una altra típica i tòpica pel·lícula de l'Oest, estem davant d'una commemoració fílmica dels drets d'igualtat després de la crisi mundial del crac del 29 (esclat causat per un capitalisme salvatge i especulatiu). Expressa allò que el New Deal de l'era Roosevelt va intentar, sobretot aplicant les receptes de l'economista anglès Keynes. Bàsicament va ser possible gràcies a una política fiscal que aplicava a les rendes del capital un impost del més del 80% dels beneficis, cosa impensable ara, instal·lats en un món farcit de paradisos fiscals i on la burgesia està parasitant els estats nacionals .                  


A partir dels anys 70's, amb el Partit demòcrata al capdavant (Adminsitració Carter abans que el propi Reagan) comença a liberalitzar les regles del mercat que afavoriran el poder de les grans empreses a dins i fora dels Estats Units, com molt bé assenyala Josep Fontana a "Por el bien del Imperio". Little Miss sunshine, també mitjançant el gènere fílmic, entre el drama existencialista i la comèdia, evidencia el desànim de les forces de progrés en el mateix epicentre de l'Imperi. Aquest pessimisme també es pot traslladar a d'altres indrets. La dialèctica entre "loosers" (perdedors) versus "winners"  (guanyadors) pròpia del capitalisme popular que corre paral·lel a les privatitzacions de les empreses estatals. Justament el 2006 és l'any de la Sentència del Tribunal Constitucional respecte l'Estat d'Autonomia de Catalunya en temps del tripartit.
Malgrat aquesta situació, el missatge és d'esperança si ens apleguem els "perdedors". També les novel·les de misteri de l'exitosa escriptora francesa Fred Vargas expressa aquest comunitarisme dels marginats i "extravagants" en un món de triomfadors.
Ara la diligència s'ha transformat en una FURGO. Ara no es tracta de gent desconeguda que es troba en el camí (la societat), sinó el microcosmos. Hi ha una renúncia a prendre el poder, però sí, almenys, a sobreviure en petites comunitats.


LITTLE MISS SUNSHINE: La solidaritat ferida entre els perdedors (2006)

Petita Miss Sunshine (títol original en anglès: Little Miss Sunshine) és una pel·lícula de Jonathan Dayton i Valerie Faris va rebre dos Oscars.
Amb format de road movie que se situa al voltant d'un viatge a bord d'un Volkswagen Combi per assistir a un concurs de bellesa de nenes. L'eix del film consisteix a mostrar els problemes de convivència d'una família disfuncional.

Una família a punt d'una crisi va a un concurs de bellesa. Olive, 7 anys, somnia participar en el concurs de bellesa Little Miss Sunshine, la final del qual és a Califòrnia. La seva família, els Hoover, que viu a Albuquerque (Nou Mèxic), decideix acompanyar-la en una camioneta en llastimós estat. El viatge es presenta difícil però la seva mare Sheryl fa tot el que pot per mantenir l'harmonia. El pare d'Olive és un animador poc popular, i les seves finances estan a zero. El germà adolescent de la nena, admirador de Friedrich Nietzsche i lector d'Així parlà Zaratustra, ha fet vot de silenci i no comunica més que amb un bloc de notes.

Pel que fa al seu avi, heroïnòman, explica malament perquè el germà de Sheryl, un especialista en Proust, ha intentat suïcidar-se després de la seva ruptura amorosa amb un dels seus estudiants. Ell també s'embarca amb la resta de la família per a un periple que promet ser mogut.

La pel·lícula és una àcida crítica a la decadència de la societat. Es basa, en principi, en el desig d'una nena per ser la propera reina de la bellesa, però amaga el rerafons fosc dels pares que empenyen als fills a ser el que ells no van assolir ser. Sàtira d'aquests pares que porten als seus fills al futbol per ser el següent Messi, són reconeixibles per la seva lamentable actitud davant els partits.
Són els perdedors dins d'una cultura obsessionada amb la victòria.



NACIONALISME DEL "PRUSÉS" 3.0 DISFRESSAT DE RUPTURISTA


Quan fa dos anys vaig veure per primer cop el primer video d'aquesta formació independentista vaig pensar que encaixava força bé amb el comentari anterior: Pares (formacions nacionalistes, bàsicament la menestralia) que empenyen a les noves generacions a fer el que ells no han pogut. Legítim i raonable, però d'una forma tan insensata, que ha desembocat en una corrent profunda de desconfiança entre els assalariats menestrals i manuals dividis per origen i tradicions.
El video "Mambo" de la CUP distorsiona tot plegat, traeix el model en que s'inspira i el degrada d'una forma molt barroera. Es tracta d'un nihilisme pijo més que "burgès" que llença la furgoneta al precipici: tot s'acaba, amb un ball.... Com Francis Fukuyama, l'autor de "La fi de la història" que el neoliberalisme capitalista tan ha aplaudit. Val a dir que fins i tot el mateix Francis Fukuyama, ARA, està revisant les seves posicions tan frívoles.


EL MAMBO: EL NIHILISME CURSI 



Sempre ens quedaran els altres, els "no demòcrates" per atribuir-lis les culpes. Però ens hem de plantejar que si el nostre percentatge de responsabilitat és molt menor, per a nosaltres aquest percentatge, per mínim que sigui, és el tot. No s'hi val criticar a qui per carretera avança per la dreta i nosaltres fer el mateix a continuació.

JOAN COSCUBIELA: EL PRESIDENT IN PECTORE



CONCLUSIONS PESSIMISTES

1. Potser és hora que la gent d'ICV, o ex d'ICV, i ara dels comuns, ens plantegem i discutim el mite de que Catalunya és un "país d'esquerres". Realment ho és més que la resta d'Espanya? ERC va evitar-ho en la primera legislatura, ho està evitant ara i ho evitarà en un futur.
2. També ens hauríem de replantejar o de revisar si, de la mateixa manera que dins el PP hi ha subsumida l'extrema dreta nacionalista:  ¿No es dóna a Catalunya un fenomen similar: A quin o a quins partits s'amaga l'extrema dreta catalana nacionalista?
3. Crec que hauríem d'assumir la derrota dels que pensàvem que era possible "cosir" una aliança de forces progressistes. A partir de la victòria a les Eleccions amb EN COMÚ PODEM nosaltres ens vam fer il·lusions, però també es van disparar totes les alarmes de la dreta catalana. Astúcia no li ha de faltar.  Les maniobres d'Artur Mas i companyia han tingut èxit. Tant si la mobilització de l'1-O és exitosa com si no ho és, a través del pegament de les CUP han bastit un conglomerat similar al que ha governat 23 anys sota el nom del "Pujolisme". El procesisme continuarà i la impermeabilitat tribal de les capes assalariades també. Aquest era l'objectiu: donar cobertura popular als plantejaments de C's i PP. Victimisme a banda i banda. Per molta ambigüitat que el nucli dirigent li posi (Pisarello-Colau), el nacionalisme és insaciable. Ara és el referendum, després serà altre nucli irradiador. Mentre TV3 i la Corporació, en general, siguin la transmissió d'una part del tribalisme, no hi ha cap futura aliança de les capes populars.
4. El cicle de mobilització s'ha frenat. El 40% de la població encara no ha naufragat. No han patit tant el tsunami de la crisi. En no haver-se pogut articular una majoria social, la de la precarietat, són aquest 40% que ens mouran cap al conformisme i la narcotització. Perquè sempre ens quedaran les sèries.
5. La nova política ha tingut èxits, però no pas el més important: l'estratègic. La seva fixació en el fracàs del règim del 78, li ha impedit establir el nou paral·lelisme: En el 78 era ruptura i reforma. Com va dir Joaquín Ruiz Giménez, va ser una "reforma quebrada", o alguna expressió similar. Ara, les noves generacions cridades a dirigir el conflicte social i polític, també s'hauran d'acostumar que la correlació de forces serà la que dicti. I de moment, no dóna per a un procés constituent. Ara el que caldrà és d'evitar finalitzar en una restauració light. Perquè el que està passant a Catalunya és una restauració disfressada de constituent: Il Gattopardo de Lampedusa truca a la porta.., mentre l'oligarquia europea mira l'espectacle constatant com es fragmenta el cos de la classe treballadora....  Crec que al final cridarà "Bravo!!!" al final de la representació.

1 comentari :