Fa dos diez que van alliberar tres periodistas espanyols segrestats a Síria. Diuen que van estar a Alep. Aquesta noticia, després del drama dels refugiats, de la vergonyant reacció de la Unió Europea, ens interpel·la per saber-ne més, lluny de la massa sovint intoxicació dels mitjans de comunicació dominats per les grans agències i de les superpotències, gens innocents per cert.
Loretta Napoleoni, experta en finances, de la màfia, de les xarxes terroristes, fa un any, el febrer del 2015, va publicar un llibre, "EL FÉNIX ISLAMISTA", que, per a mi, està resultant canònic, per desentrallar el vesper d'aquella regió. Loretta Napoleoni, ja coneguda pel seu llibre "L'ECONOMIA CANALLA", ens explica en aquesta darrera última obra seva que "L'Estat Islàmic no és un projecte religiós sinó polític; més que un projecte religiós, és un projecte nacionalista". Afegeix que si s'alien nordamericans, europeus, xiites i iranians és perfecte per a l'Estat Islàmica, perquè els mostra a ells com a alliberadors dels sunnites i tota la resta són enemics. I així posen al seu favor a la població.
GUERRES
PREMODERNES CONTEMPORÀNIES
¿Com ha arribat una organització
armada, pràcticament desconeguda fins fa 3 anys, a poder desfiar les grans
potències no tan sols militarment en el camp de batalla de Síria i d’Iraq, sinó
ideològicament emprant els mitjans més moderns de comunicación? La resposta es troba en la
progressiva descomposició dels estats nacionals de Síria i d’Iraq. Buidats del
seu paper com a representants de la població, els governs d’ambdós països van
fer una regressió a situacions pròpies de regions pre-modernes.Dos líders xiïtes, El
Assad recolzat per Rússia, i al Maliki per Occident, abusant del seu poder,
reprimien violentament les reclamacions populars d’una autèntica democràcia.
Els dos van incomplir les seves promeses. En assumir el poder després de la
mort del seu pare, El Assad havia estimulat les esperances de les masses amb
promeses de reformes democràtiques. De la mateixa manera, al Maliki s’havia
compromès a governar d’acord amb la constitució i a presidir un Iraq un govern
per primera vegada autènticament democràtic.
Iraq és el reflex exacte de Síria
en el seu retrocés vers la pre-modernitat, però Damasc porta varis anys
d’avantatge en aquest depriment procés; la desintegració de l’Estat iraquià
acaba de començar. I l’EI ha demostrat una extraordinària comprensió de les
similituds entre aquests dos països, tot aprofitant-les amb notable sentit de
l’oportunitat.
¿Sabran
Occident i el món actuar a Iraq d’una manera diferent a com ho van fer a Síria,
especialment ara que l’EI ha proclamat el califat? És una pregunta a la que
ningú pot donar una resposta. Anteriorment, ni Estats Units ni Europa van saber
trobar la fórmula per superar el veto de Rússia i Xina a la intervenció militar
a Síria. Tothom sap que El Assad és la garantia de l’accés de la flota russa al
Mediterrani, i que la resistència de Xina deriva de lo malament que Europa i Estats
Units han operat el canvi de règim a Líbia, deixant al país postrat en una
profunda desestabilització.
La globalització ha
portat la prosperitat a algunes regions, com Xina i Brasil, i la pobresa a
d’altres, com Orient Pròxim i algunes zones d’Àfrica. La crisi de l’estat a
l’Àfrica va de la mà del canvi climàtic i de la cursa dels països rics per
apoderar-se dels recursos del continent. A Orient Pròxim concorren altres
fenòmens que contribueixen al mateix empobriment. A Iraq, per exemple, la
dècada de les sancions econòmiques ha transformat al país amb el nivell
d’educació més elevat del món àrab en un altre on les dones no tenen dret al
treball. El procés de regressió a una societat pre-moderna ha estat paral·lel
al de l’empobriment de la nació.
La qüestió de la
intervenció militar segueix desconcertant a les forces de la coalició. Les
incursions aèries són insuficients per aturar l’avenç de l’exèrcit de l’EI; per
això, és possible que aviat es plantegi un debat sobre si tornar a desplegar
tropes terrestres a Iraq. Independentment de la decisió, està clar que la
intervenció estrangera no servirà per posar fre a la desestabilització de la
regió –mai no va servir ni mai servirà- i cal donar urgentment un nou
enfocament pragmàtic per evitar més morts i destrucció. En aquest enfoc és
obligar reconèixer l’existència d’un nou poder a la regió i que l’estratègia de
la guerra intermediada està condemnada a tornar-se en contra de qui la
patrocini. En conseqüència, cal buscar la manera d’afrontar aquest nou poder
amb mitjans que no siguin la guerra.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada