dimarts, 10 de maig del 2016

REDISSENY D'ORIENT PRÒXIM (6). ASSAJOS PER AL CALIFAT

El califat no és el primer intent històric que una organització armada inicia per tal de crear el seu propi estat. Fa dues dècades que l’OLP va aconseguir constituir un estat embrionari després d’aconseguir l’autonomia dels seus patrocinadors i privatitzar l’organització del terrorisme. El seu èxit va ser una sorpresa per a Israel, de la mateixa manera que a Occident li va causar estupor descobrir l’estiu del 2014 la sanejada economia de l’ESTAT ISLÀMIC (EI). En contra de les absurdes pretensions dels experts en contra-terrorisme de que era impossible preveure l’ascens de l’EI dins el gihadisme.

Història de la independència financera de l’OLP

El desembre de 1987, els palestins de la franja de Gaza i la riba oest del Jordà van llençar la Intifada. Aquesta rebel·lió espontània va provocar un canvi notable en la política d’Israel. El govern va prohibir l’”entrada” oficiosa de diner dins els territoris ocupats i va ordenar a la policia impedir el contraban monetari a través dels punts de control. A l’any següent confiscava més de 20 milions de dòlars en efectiu. Però allò no va afectar gaire al suport econòmic de l’OLP dins dels territoris ocupats. Hi havia diner en abundància obtingut legalment, a vegades amb mètodes sofisticats.

Els israelians no van trigar en descobrir que Arafat havia transformat una confederació de guerrillers armats finançats per diversos patrocinadors en una complexa organització econòmica autosuficient, que actuava com un estat de facto dins els territoris ocupats, gràcies a diverses activitats lícites i il·lícites, des de l’exportació de tèxtils fins el contraban de drogues. L’OLP generava anualment ingressos superiors al PIB de varis països àrabs.
Amb aquests ingressos, Arafat dirigia de fet Gaza i la riba oest lliure del control dels seus antics patrocinadors. Però els territoris ocupats, amb diner i sense el reconeixement polític, no podien qualificar-se d’autèntic estat, sinó d’”estat-carcassa”, un estat que posseeix una infraestructura de nació però mancada de l’autodeterminació que és el nucli de l’estat-nació. Segons el model estàndard de construcció nacional, l’economia i la infraestructura de l’estat modern s’organitzen quan el procés d’autodeterminació cristal·litza en la integració política. En el model d’”estat-carcassa” establert per l’OLP i adoptat ara per l’EI, l’ensamblatge de l’economia i la infraestructura precedeix al reconeixement polític. Així, l’autodeterminació segueix essent quelcom inaprensible, problemàtic. Però no és aquesta la intenció de l’Estat Islàmic.

La versió moderna de la guerra intermediada. Els estats-carcassa
Són el resultat d’un procés pel qual una organització armada acapara la infraestructura socioeconòmica (impostos, serveis d’ocupació, etc.,) d’un estat sense tenir entitat política (territori, autodeterminació)
Durant la Guerra Freda sorgiren “estats-carcassa” com a conseqüència de guerres intermediades. És a dir, que va haver estats que patrocinaren a actors aliens a l’administració en guerres intermediades, i algunes d’aquestes organitzacions armades van seguir l’exemple de l’OLP per obtenir l’autonomia econòmica i construir infraestructures estatals pròpies. Des de 2011 s’ha produït el mateix fenomen en les regions de Síria i Iraq assolades per la guerra. De la mateixa manera que durant la Guerra Freda Arafat va utilitzar les subvencions dels seus patrocinadors àrabs com a capital inicial per crear l’autonomia financera de l’OLP en els territoris ocupats; així, al Bagdadí va explotar financerament als seus patrocinadors àrabs, que buscaven un canvi de règim a Síria, per crear la fortalesa econòmica del seu grup. La única diferència actual és l’amplia gamma d’estats patrocinadors d’aquests grups i els interessos contraris d’aquests patrocinadors.

A Síria qualsevol grup gihadista ha pogut optar sense gran dificultat entre un ventall de suports financers; és com buscar patrocinador sortint de compres. Durant la Guerra Freda, pel contrari, per als patrocinadors només hi havia dues opcions: la de dues superpotències. Amb l’arribada d’un món multipolar es va ampliar al camp de patrocinats transformant la guerra intermediada en una mena de camp d’apostes. Quan en 2010 al Bagdadí va sortir a buscar patrocinadors, Kuwait, Qatar i Aràbia Saudita es van arrenglerar, i amb allò procuraren a EI accés a armament militar occidental, un luxe amb el que Arafat no va poder comptar.
El que no ha canviat és la dificultat cada cop major que plantegen les guerres intermediades de trobar una solució pacífica als conflictes. Això és especialment cert en les guerres modernes intermediades degut a l’absurd i paradoxal conflicte d’interessos entre els patrocinadors. A Síria, Iran dóna suport al règim de El Assad, principalment a través de la seva branca libanesa, Hezbolà, mentre que Aràbia Saudita, Kuwait i Qatar financien una colla de grups insurgents sunnites, entre ells l’antic ISIS, amb objecte de boicotejar la influència iraniana a la regió. Hezbolà, al seu cop, ha armat i finançat a Hamàs en el conflicte palestí, malgrat que Hamàs és fonamentalment sunnita i històricament tenia el suport econòmic d’Aràbia Saudita.
Per complicar el panorama, Rússia arma al règim de El Assad i Estats Units dóna suport als rebels sirians contraris al règim, irònicament amb armament del que l’EI es va apoderant en les seves victòries.
En la guerra moderna intermediada els aliances mai no són clares i poden canviar sobtadament.
El terreny diplomàtic en el que es mouen les diverses parts també canvia constantment, a vegades amb resultats absurds
. Com el cas de la col·laboració de facto entre el PKK i Estats Untis, malgrat que el PKK segueix en la llista de terroristes d’Estats Units. Per una carambola el PKK i Turquia es troben en el mateix bàndol, malgrat ser enemics tradicionals. A Alep i Síria els combatents es passen sovint d’una organització a una altra.

És evident que l’èxit de l’EI explotant la guerra intermediada a Orient Pròxim deriva de les contradiccions d’aquest tipus de conflicte en el marc multipolar posterior a la Guerra Freda
El que no coneix Occident, ja sigui per ignorància o per conveniència, és l’anarquia en que es troba el nord de Síria a causa de la guerra intermediada que financia una colla de patrocinadors.
El que hi ha ara en el nord de Síria no té res a veure amb la situació prèvia a la guerra civil; és quelcom distint que no és representatiu del que era la població tradicional siriana. Qui espolia a la població són grups de delinqüents, responsables, a més, de la major part de segrestos d’occidentals, sobretot periodistes i treballadors. El panorama és idèntic al que es dóna a regions del món on l’autoritat de l’estat, generalment dictatorial, s’ha esfondrat i ha creat un buit polític que els grups sectaris armats omplen amb la seva violència. En aquest escenari anàrquic, la societat deixa d’existir i el seu lloc l’ocupa una guerra premoderna perenne.

L’opinió pública mundial tampoc està molt disposada a aprovar una intervenció militar com la duta a terme a Líbia. El fracàs de la guerra de Bush i Blair a Iraq ha demostrat que la intervenció militar no és la millor solució per assolir la pau a Orient Pròxim. Ans al contrari, produeix frankensteins com l’Estat Islàmic.

La guerra de l’ISIS no era part de la revolució. Era una guerra de conquesta pròpia
La clau dels èxits de l’EI és la seva rapidesa en privatitzar el terrorisme en comparació amb d’altres organitzacions com l’OLP o l’IRA. L’EI va soltar amarres financeres dels seus promotors amb notable celeritat, ja que no va trobar pràcticament cap oposició a aquesta evolució econòmica. El cert és que els patrocinadors de l’EI han quedat inermes en no poder trobar un patrocinador prou fort per fer-li front. Els ha sortit el tret per la culata amb la proliferació de grups patrocinats que ha degenerat en una multitud de petites organitzacions armades febles.
Davant aquesta situació, seria un error considerar les conquestes territorials de l’EI exclusivament com a bases militars. Aquests territoris representen els pilars d’un Estat Islàmic modern que aspira a la legitimitat a través del consens de la població en les regions que ha ocupat mitjançant d’una guerra de conquesta.

La decisió de al Bagdadí de fomentar aquestes aliances amb tribus sunnites forma part de la seva estratègia d’accelerar el procés d’independitzar-se dels seus patrocinadors. Però aquesta emancipació financera no sorgeix exclusivament del desig de trencar amb els patrocinadors estrangers. L’EI es val més aviat de la privatització del terrorisme per tal d’instrumentar la imposició de lleialtat entre els combatents. És a dir, que al Bagdadí ha buscat l’autonomia econòmica com antídot contra la corrupció entre les seves pròpies forces. La corrupció ha estat la perdició de molts grups armats i de tots els règims àrabs sense excepció. I és ben sabut que el patrocini és caldo de cultiu de la cultura del suborn.
Una de les lliçons de la història és el desprestigi d’Arafat com a conseqüència de l’increment de les arques de l’OLP. Quan l’OLP manejava un pressupost anual d’entre 8.000 i 12.000 milions de dòlars, fou quan estructura i direcció es veieren plenament compromeses. Els suborns i la corrupció generats per la cultura política del patrocini foren una epidèmia de la que l’organització no va aconseguir guarir-se.

En l’ensamblatge de l’”estat-carcassa”, l’economia precedeix a la política, i té, a més, l’avantatge de no incórrer en despeses de gestió perquè l’esfera econòmica es circumscriu a l’economia de guerra i a la privatització del terror. Les despeses no militars són mínimes i n’hi ha prou amb assegurar les necessitats bàsiques de la població.
La motivació de l’exèrcit de l’Estat Islàmic no és principalment el diner, sinó que l’impulsa una causa més elevada; la instauració del nou califat, un estat musulmà ideal, de transcendència sense parangó, i no la riquesa personal. Aquest intent de construcció política ha d’interpretar-se com un signe de modernitat a Orient Pròxim, una regió on la construcció d’estats-nació ha estat durant segles esport de potències estrangeres a la recerca dels seus propis interessos secundades per una elit local corrupta.

Encara que els homes de al Bagdadí estan disposats a morir pel califat, el seu somni, pel contrari, és positiu i contemporani: volen viure l’experiència del califat en la terra, no només en la vida eterna. Al igual que els jueus sionistes d’Israel, la recreació d’un Estat Islàmic fort en la terra dels seus avantpassats representa per a molts musulmans l’alliberament en aquesta vida. És un potent missatge positiu per a una població que desitja escoltar-lo.

Buscant el consens dins de l’”Estat-carcassa"

Encara que sembli paradoxal, el suport de la població dins de l’”estat-carcassa” és per al Bagdadí tan important com el compromís dels seus combatents. Com va demostrar la revolució iraniana, el dret diví per si sol no és suficient per assegurar el funcionament de l’estat. I el califat no pot convertir-se en una gegantina presó com l’Afganistan governat pels talibans. A diferència d’aquests, que actuaven com una casta superior i espoliaven la població del país, al Bagdadí aspira a fundar un estat modern en consens amb les governats, encara que de facto la definició de ciutadania quedi restringida pel sectarisme i exclogui la participació activa de les dones. En aquest consens és clau la provisió de programes socials.
És important assenyalar que qui fan el treball social es diferencien dels combatents. Si ho consideren necessari, els combatents espolien la població, mentre que els civils la protegeixen. El califat integra aquesta distinció de dues classes de militants per maximitzar l’eficiència de la seva estructura d’estat.

El més important per a sirians i iraquians de la conca baixa de l’Èufrates és que l’EI ha mantingut en funcionament la presa Tishrin. A través de les seves oficines i departaments, l’EI ofereix una imatge d’estabilitat en zones inestables i marginades, malgrat de que a molts dels seus habitants no els agradi el seu programa ideològic.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada