dimarts, 10 de maig del 2016

REDISSENY D'ORIENT PRÒXIM (5) ¿UNA NOVA VARIETAT DE TERRORISME?

En l’època posterior a la II Guerra Mundial no va haver cap grup armat que assolís guanyar un territori tan extens. En el seu millor moment, l’OLP, amb diferència la major organització armada a Pròxim Orient, controlava tan sols una fracció de territori comparat amb el que actualment domina l’Estat Islàmic.
Occident i el món sencer s’aferren desesperadament a la idea de que no hi ha cap precedent històric a l’horrible presència d’Iraq i Síria i de que no som responsables del que succeeix a Pròxim Orient. És per això, al contrari que les tropes esparracades d'Al Qaeda a l’Afganistan o l’exèrcit de suïcides de al Zarqawi a Iraq, es veu la imatge de l’Estat Islàmic com una nova espècie: una organització capaç de generar immensos ingressos, que actua a la manera d’una multinacional de la violència, posseeix un exèrcit gran i modern i paga a soldats ben entrenats. Tot això és cert. El que no és cert és la novetat i l’exclusivitat dels seus trets genèrics.

Certament, a diferència dels talibans o d'Al Qaeda l’EI maneja grans ingressos, generats en part per l’annexió de béns productius, com ara camps petroliers i centrals elèctriques a Síria. L’EI recapta impostos sobre les operacions comercials i la venda d’armes, l’equipament militar i els productes d’ús bàsic, la major part d’ells arribats a través de lucratives rutes de contraban que travessen les fronteres de Síria amb Turquia i Iraq.
Abans, les activitats terroristes estaven circumscrites a petits territoris dominats per l’exèrcit d’un estat fort: l’OLP lluitava contra la màquina militar israeliana; l’IRA contra l’Exèrcit britànic. A més, les aspiracions territorials de les organitzacions insurgents eren necessàriament restringides en funció d’aliances de major entitat de la Guerra Freda que reforçaven les fronteres estatals, i tan sols dues superpotències podien permetre’s finançar guerres per procuració.

Actualment, vivim en un món multipolar d’aliances canviants, plegat de terrorisme patrocinat per l’estat. Per això, l’EI ha pogut obrir camí al seu califat en una gran regió infectada de guerres sectàries finançades per varis estats. ... Aquesta és una diferència clau que explica que l’EI hagi estat capaç de llençar una guerra de conquesta que amenaça amb trastocar les fronteres d’una regió tan vasta com Pròxim Orient, quelcom que cap organització armada havia assolit mai.
Per tant, de les cendres de la Guerra contra el Terrorisme, en l’escenari posterior a la Guerra Freda de guerres intermediades, l’Estat Islàmic, amb embolcall nou, no és una altra mena de terrorisme, sinó una mutació del seu propi ésser. El seu èxit deriva de la convergència de varis factors, entre els quals es dóna l’escenari d’un món global multipolar, una gran aptitud per a les noves tecnologies, un profund coneixement de la psicologia d’Orient Pròxim i els emigrants musulmans, i la llarga ombra de la reacció d’Occident a l’11-S, tot allò ha sumit a regions senceres d’Orient Pròxim en una dècada de guerra sectària. Ignorar aquests fets no és simplement un error trivial, sinó perillós.

D’AL ZARQAWI AL BAGDADÍ
Si l’Estat Islàmic assoleix formar una sola nació a Iraq i Síria, l’amenaça que representa trastocarà d’arrel el paisatge polític d’aquests dos països. Per primer cop en la història moderna, una organització armada haurà assolit l’objectiu final del terrorisme: crear el seu propi estat sobre les cendres de països vigents, no pas per mitjà d’una revolució, com va succeir a Iran, sinó mitjançant una guerra de conquesta tradicional basada en tàctiques terroristes. Si ho aconsegueix, l’EI instaurarà un nou model de terrorisme.
¿Com hem arribat a això? La resposta complexa caldria buscar-la en la partició d’Orient Pròxim per les potències colonials després de la Primera Guerra Mundial. La resposta simple seria la convergència de la guerra preventiva a Iraq amb la guerra civil a Síria.
A partir de finals d’agost de 2003 fins desembre de 2004, quan Osama bin Laden ho va reconèixer oficialment com a cap d’Al Qaeda a Iraq, el jordà dirigia un grup yihadista amb el nom de al Tawhid al Yihad, que posteriorment va canviar per l’Estat Islàmic d’Iraq (ISI), Però Bin Laden no aprovava l’estratègia de l’ISI d’obrir bretxa entre la insurgència sunnita i xiïta ni compartia el seu temor...
A diferència dels dirigents de Al Qaeda, que renunciaven a conquestes territorials per centrar-se en l’enemic remot, Estats Units, al Bagdadí compartia la creença de al Zarqawi de que sense una base territorial amplia i sòlida a Orient Pròxim la seva lluita estava condemnada al fracàs. Era un somni tan ambiciós com el de al Zarqawi: recrear el califat de Bagdad mitjançant una guerra de conquesta contra els enemics propers, les elits corruptes i oligàrquiques que governaven a Síria i Iraq: els xiïtes.

És innegable que la popularitat de l’Estat Islàmic deriva de l’atractiu que susciten els seus extraordinaris èxits militars entre una població vençuda després de dècades del govern dèspota de dirigents àrabs recolzats per Occident, gent desil·lusionada per la corrupció en l’OLP i Hamàs i deprimida per una època que no sembla acabar de lluita sectària, guerra i sancions.
En l’escenari de guerra civil a Síria i en un Iraq postrat encara per la intervenció estrangera, l’EI ha renunciat a fatwes i discursos religiosos per guanyar-se adeptes gràcies a les seves promeses d’alliberament polític amb la restauració del califat. Però el preu de l’acceptació d’aquest nou estat és molt elevat pels seguidors que busquen una solució política estable després de dècades de guerra i destrucció. L’Estat Islàmic demanda als seus súbdits que acceptin regles rigoroses, una justícia implacable i que les dones siguin ciutadanes de segona classe. A més, com proven les ofensives sectàries de l’EI, ni per als xiïtes ni per als fidels d’altres religions hi ha lloc en el futur estat a menys que es converteixen al salafisme.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada