dimarts, 1 de març del 2016

L'OLIGARQUIA O LA CASTA BRITÀNICA, SEGONS OWEN

Després de l'èxit de CHAVS, Owen Jones es va llençar a publicar un altre llibre, aparegut ara ja fa un any a Espanya. EL ESTABLISHMENT. LA CASTA AL DESNUDO. En aquest nou llibre Jones segueix aplicant el seu estil periodístic. És a dir, al pur estil anglosaxó: recollir dades, i elles soles, van construir -el que ara es diu- un relat de la perversió de la democràcia: un relat de la merda, de la "podredumbre" existent dins la que se suposa que és la democràcia més antiga del món. I riu-te'n tu del que ha passat a València, a Madrid, amb el PP i amb Convergència a Catalunya.
Després d'haver entomat les dades de l'informe sobre desigualtat d'OXFAM-Intermón, llegir el llibre d'Owen Jones sobre la casta del Regne Unit requereix tenir a mà una dosi d'antidepressius. Si t'agafa en un moment baix, la primera reacció és la de dir "no hi ha res a fer", que és el que segurament els rics volen que sentim: la derrota, ara i per sempre. Un cop passat el primer tràngol, la segona reacció és la de decepció en verificar de forma fefaent  la deriva laborista-socialista, o dels partits dits en una altra època socialdemòcrates, i que ara s'han passat, a vegades, amb una desinhibició impúdica al bàndol dels rics: tant en les seves actituds personals com en l'aplicació de les polítiques econòmiques.
A Catalunya tenim força idealitzada la suposada democràcia anglesa, la de més solera. I la prova del nou de que és així és que el primer ministre conservador David Cameron ha acceptat el referéndum per a la independència d'Escòcia. I això ho diem per contrast al que passa amb els conservadors reaccionaris espanyols.
Doncs bé, quan un llegeix el llibre EL ESTABLISHMENT de Jones, la realitat és ben diferent: hi ha una oligarquia británica que no té res a envejar a l'oligarquia posfranquista espanyola. I la llista d'acusacions al sistema polític britànic el va detallant de mica en mica. Llavors no sobten les propostes que ha fet Cameron per evitar el Brexit, sobre les prestacions socials als treballadors europeus immigrants
-Per començar, el llegat de varis segles de poder aristocràtic no ha desaparegut, doncs més d'un terç de les terres britànica i galesa i més del 50% de les terres rurals encara segueixen en mans de pocs milers d'aristòcrates. L'Església anglicana dirigeix una de cada quatre escoles primàries i secundàries, mentre que els seus bisbes seuen en la Cambra dels Lords, cosa que converteix Anglaterra en l'únic país -juntament amb Iran- que té a clergues no electes ocupant un escó en les cambres legislatives. A més, l'Església anglicana és la més gran terratinent del país.
-Una altra característica d'aquesta oligarquia és que ha aplegat un poder d'una forma tan ràpida i agressiva que no té precedents, malgrat el maquillatge (avenços) en assumptes de llibertat sexual. No s'estan d'exhibir la seva arrogància i triomfalisme.

El llibre d'Owen Jones té una part molt interessant on assenyala com el consens per a la cohesió social que es va produir després de la Segona Guerra Mundial, amb el govern laborista de Clement Attlee (1945) s'ha anat desvirtuant i buidant a partir dels governs successius de la Thatcher. És el que l'autor anomena el CONSENS del que era políticament acceptable, mitjançant el qual a tots els polítics dels partits polític importants se'ls exigia una sèrie de preceptes bàsics si no volien veure's fora dels límits del marc d'acceptabilitat social. Aquell consens va produir un augment considerable del nivell de vida, així com el més gran i més estable creixement econòmic que el país ha viscut en tota la seva història.
Aquell consens en el que participaven els principals forces polítiques, els laboristes i els conservadors, caracteritzat pel que avui anomenaríem el model socialdemócrata, s'ha capgirat en el que Jones anomena LA DERIVA INVERSA.
Com això no es pot fer de cop ni d'una sola tacada, Jones va apuntant els diversos factors que van començar a fer forat en aquest tapís teixit per a la convivència i estabilitat social. Els pioners d'aquest capgirament van ser els ideòlegs, sobretot economistes extravagants en la seva època, com Hayek, que van ser mimats per uns multimilionaris poderosos que van invertir en institucions, fundacions (THINK TANKS), i en campanyes de suport a lobbies. Es tractava de convertir l'absurd i extravagant en quelcom que tenia sentit comú: la privatització, la desregulació i les retallades salvatges d'impostos per als rics.
Aquests ideòlegs recolzats per multimilionaris van trobar l'aliança de publicistes, també pagats per significats empresaris.
I així va arribar el thatcherisme al gran públic, amb una fita molt més ambiciosa: transformar la forma de pensar de la gent. Fer de la política una activitat molt semblant a la publicitat, és a dir captar la imaginació del públic de manera atractiva
I així va començar a deteriorar-se el consens socialdemòcrata de la postguerra, mitjançant el qual fins i tot el Partit Conservador gastava tant o més diners en política social que els propis laboristes. La nova ideologia consistia en demonitzar la despesa pública.
-A banda dels ideòlegs, es va anar enfortint l'aliança dels interessos patronals, la dreta política, i, a partir d'un determinat moment, s'afegeixen l'altra plataforma per assentar i consolidar aquesta DERIVA INVERSA: els mitjans de comunicació. Perquè amb l'arribada de les cadenes de notícies de 24 hores i la seva insaciable fam per tenir més i més comentaristes, sovint aquests ideòlegs van disposar d'una plataforma nacional tant en la televisió com en la ràdio. A Espanya aquest fenomen també el patim.
Si això afegim que els departaments universitaris d'economia s'han anat buidant d'oponents a la ideologia economicista liberal, ja tenim cantada la victòria dels partidaris d'un ordre que afavoreix als rics i poderosos, doncs poden accedir a un fons il·limitat de material intel·lectual, a més a més d'obtenir la respectabilitat acadèmica. Perquè ser d'esquerres en economia ara ja s'ha convertit en una mena d'espècie extravagant i en extinció.

EL LABORISME. DE DEFENSORS DE LA CIUTADANIA A LA CARRERA PROFESSIONAL I ENRIQUIMENT PERSONAL
La dissecció que fa Owen Jones de molts dels personatges que poblen el Parlament de Londres és gairebé vomitiva. Segons Owen, els parlamentaris s'han convertit en polítics corporatius, envejosos de l'elit hiper-rica que ells mateixos han ajudat a crear, i frustrats per estar perdent-se el botí de les pròpies polítiques. Només ocupar l'escó i ja pensen en com podran ser contractats en empreses privades amb sous suculents quan acabin el mandat. El que aquí a Catalunya hem vist a Sanitat, Marina Geli, o Boi Ruiz, o bé amb la ministra Salgado, Solbes, o el propi Felipe González, al Regne Unit és moneda corrent entre els parlamentaris. Ja no veuen el seu treball com una vocació, un deure o un servei, sinó que ho fan com una opció professional d'alt estatus.
El NEW LABOUR, el nou laborisme, és una prova més de la depravació de la política, que també veiem aquí en els seus homònims del PSOE. Un cop Tony Blair va assumir el lideratge laborista en 1994, i per por a ser qüestionat pels activistes interns, el nou laborisme va restringir la democràcia interna del partit. I així Tony Blair va decidir-se a acabar amb al dependència que tenia el partit de la financiació dels sindicats; en comptes d'això, va buscar el recolzament financer d'individus rics. L'assumpte Murdoch és la punta de l'iceberg d'aquesta prostitució. El fet de que Tony Blair rebategés el laborisme com a nou laborisme va ser, per damunt de tot, un intent conscient d'atorgar al partit una imatge "pro-empreses". Després d'arribar al govern va anar en direcció contrària al que havia dit a la campanya ealetoral: es va dedicar a retallar incansablement l'impost de societats, reduint així la càrrega fiscal sobre les grans empreses.
I aquí Owen Jones ho remarca ben clarament: Que el Partit Laborista abandonés la seva missió original va resultar crucial per tal que l'oligarquia (establishement) es convertís en el que és avui dia. I aquest acomodament del laborisme a l'oligarquia, d'ençà el 1994, va ser dissenyat tant per Tony Blair com per Gordon Brown.
Les grans figures del nou laborisme han acabat enriquint-se a base de treballar per a una sèrie d'interessos corporatius que xoquen amb els valors tradicionals del partit. Quan estaven en el poder, els nous laboristes van elogiar els avantatges dels mercats lliures, dels negocis i de l'empresa. Quan van abandonar el poder -malgrat tots els escàndols-, van seguir obtenint contractes d'aquelles mateixes elits econòmiques els interessos dels quals havien defensat. Els ministres de Sanitat es van convertir en mercenaris de la sanitat privada; els ministres de Defensa van acabar en les butxaques dels gegants de l'armament

EL FUNCIONARI ANGLÈS. QUI HO HA VIST I QUI HO VEU ARA
Un altre mite que Jones desmunta: la probitat del funcionari britànic, sempre escrupolós amb el bé comú i patriòtic. Després de la Segona Guerra mundial, els funcionaris van ser l'instrument de suport al consens creat pel govern laborista de Clement Attle i es van acostumar a uns principis bàsics, com ara, el de la intervenció estatal en l'economia. Quan Margaret Thatcher va intentar crear un nou consens polític va haver d'enfrontar-se a les tendències "conservadores" -deia ella- del funcionariat. Però això ja és historia passada. Ara és el contrari: el fet de que el funcionariat consideri d'absolut sentit comú les mateixes idees dels ideòlegs i publicistes neoliberals que abans qüestionava radicalment, contribueix també a reforçar l'estatu quo de l'establishment o l'oligarquia britànica.
Margaret Thatcher va tenir un èxit absolut en eliminar tota oposició, i actualment el funcionariat comparteix la mentalitat dominant del règim

LA LLEI MORDASSA TAMBÉ EXISTEIX AL REGNE UNIT
El cinisme no és monopoli de cap país o cap cultura específica, però és ben cert que les restes de l'imperi britànic conté moltes dosis d'aquest. La llei mordassa a Espanya, la de l'ínclit opusdeísta Fernández Díaz, està relacionada amb la porra i les manifestacions de protesta i contra els vaguistes. Al Regne Unit pren un altre caire: La publicitat i la denúncia de la pressió que executen els LOBBIES. La llei mordassa la van elaborar el govern de coalició tory-liberal, el 2013. Allí l'han anomenat la Llei de Pressió Transparent, Campanyes no Partidistes i Administració.
Se suposa que aquesta llei havia d'encarregar-se de les practiques "fosques" de pressió al Parlament. Els activistes, però, l'han batejat com la Llei Mordassa, perquè permet penalitzar sobretot als crítics a les polítiques del govern: ara, qualsevol organització que gasti més de 5000 lliures en suposades "campanyes no partidistes" es veurà obligada a registrar-se en la Comissió Electoral. Organitzacions benèfiques, sindicats i organitzacions de campanya hauran d'enredar-se en un costós i llarguíssim malson burocràtic per por a ser multats. En definitiva, qualsevol campanya que intenti fiscalitzar i monitoritzar les polítiques del govern pot ser titllada de partidista. Mentrestant, la llei deixa bàsicament tranquils als lobbies d'interessos privats. Els qui corren el risc de veure's silenciats són els crítics del sistema.

LA DERROTA SINDICAL
Actualment ja no poden pressumir de la seva força. Des del 1979 el nombre d'afiliats s'ha reduït a la meitat. I en el sector privat, la situació encara és més delicada, perquè tan sols un 14% dels treballadors està sindicat,  i molts d'ells són antics empleats de sectors públics que s'han anat privatitzant o externalitzat. Els sindicats s'han vist mermats per vàries raons. La introducció de lleis antisindicals de les que el pocavergonya de Tony Blair pressumia: "les més restrictives amb els dinciats que hi ha en el món occidental". Una altra raó clau és el final de la plena ocupació: en uns temps d'inseguretat laboral, la posició dels sindicats es veu debilitada perquè hi ha molts treballadors disposats a "tragar" amb els atacs als salaris i a les condicions laborals, per tal de no perdre la feina. Les derrotes sofertes a mitjans dels anys 80's pels principals sindicats, com ara el dels miners -abans considerats invencibles- van crear la sensació de que la lluita industrial era un exercici  inútil.


LA PREMSA CANALLESCA. A GRAN BRETANYA NO EXISTEIX LA LLIBERTAT DE PREMSA
Només l'enunciat provocaria una esgarrifança de Lluís Foix, autor del recent llibre de la porta giratòria de La Vanguardia, del carrer Pelai. Però Owen Jones ho argumenta tot dient que "existeix una premsa lliure de la intervenció directa del govern, que és quelcom completament diferent. El que succeeix, de fet, és que la majoria dels grans mitjans de comunicació els controla un nombre molt reduït de propietaris moguts per interessos polítics, el control dels mitjans dels quals és una de les formes més devastadorament eficaces de poder i influencia polítics de la Gran Bretanya moderna".
El cas més paradigmàtic és el de Murdoch, el magnat que controla la premsa popular i sensacionalista. Murdoch es va passar tota la dècada dels anys 80's i principis dels 90's defensant aferrissadament el projecte de la Thatcher i demonitzant i ridiculitzant els seus oponents, ja fossin els ajuntaments d'esquerres laboristes o el sindicalisme. Thatcher i Murdoch era una parella de fet i ben consolidada. Fins que a partir del 1995 el thatcherisme es va convertir en ridícul.
El "nostre" Murdoch CENTRISTA: Juan Luis Cebrián -PRISA-
Què va fer l'aspirant Tony Blair? Doncs,va anar a la residència australiana de Murdoch i allí van segejar un pacte dos mesos bans de les eleccions del 1997. I el diari The Sun a començar a recolzar-lo. Blair va guanyar les eleccions. Però, de fet, les va guanyar The Sun.
Però el detall que fa que la premsa no sigui lliure, segons Owen Jones és quelcom que ja expressa en la seva obra anterior, "Chavs": Els mitjans de comunicació s'han convertit en un ambient tancat de periodistes la gran majoria dels quals són d'orígens privilegiats, d'alumnes d'escoles privilegiades també. Aquestes característiques provoca que siguin força impermeables al sofriment de la gent corrent. I, a més, si afegim l'aixafament dels sindicats en aquests mitjans. ja tenim un quadre que assegura l'obediència interna. La força de treball -als mitjans de comunicació- s'ha anat tornant cada cop més temporal, la qual cosa facilita que l'empresa pugui contractar i acomiadar als periodistes quan vulguin.

LA BBC, l'heroica, l'admirada i respectada  des d'aquí BBC, és un trist fantasma del que fou. La majoria dels seus grans càrrecs provenen del partit conservador. Aquí també es practica la porta giratòria cap a empreses privades ben lucratives. Segons Jones, la BBC és un vehicle perfecte per a l'oligarquia (Establishment) atès que permet al estatu quo mercantilista ser retratat com una posició neutral i apolítica. I aquesta pàtina de "neutralitat" és la que fa a la BBC més tòxica, doncs la BBC projecta l'opinió de l'Establishment tant en temes nacionals com estrangers: segons estudis independents, es palesa la tendència constant a mostrar una orientació favorable vers els governs que ostenten  el poder

UN ALTRE MITE CAIGUT: LA CIVILITZADA POLICIA BRITÀNICA
A la Gran Bretanya els sindicats no són legals dins la Policia. Sí són legals certes associacions. Durant l'era Thatcher, així que van començar els conflictes industrials en contra de la política antisindical de la dama de ferro, una de les primeres mesures que la Thatcher va aplicar va ser un augment del sou del 45%, tot i que a la resta dels treballadors del sector públic se'ls estava aplicant retallades en les nòmines. Així va comprar la lleialtat de la policia. La força policial va jugar un paper destacat a l'hora d'enfrontar-se als oponents del règim neoliberal. Ja no era la policia del poble, sinó la policia del govern. En la vaga dels miners de 1984-85 la policia va ser usada com els mamporreros. hooligans de Maggie". La derrota dels miners a mitjans dels 80's fou l'episodi que va marca l'aixafament del moviment sindical modern: l'amenaça organitzada més formidable a la que l'Establishment s'havia enfrontat. I aquí la Policia va ser una peça clau doncs havia estat entrenada per sortir a la recerca de l'"enemic interior" del sistema. Aquesta mentalitat va donar forma a una cultura de la brutalitat, del traspàs de culpa i de l'encobriment. El cas de la catàstrofe de l'estadi de futbol de Hillsborough, a Sheffield, és simptomàtic: la policia va ser la culpable de la tragèdia, com així ho va dictaminar una comissió d'investigació el setembre de 2012.
Van ser titllats dels "

ELS HEREUS DEL "PATRIOTISME BRITÀNIC". EL PARADÍS FISCAL DE LA CITY
Si llegim la poesia anglesa més llegida, "If" de Kipling, una de les preferides del nostre José María Aznar, veurem reflectits els valors que abans se suposava se'ls inculcava a l'elit britànica. Sobretot el sentit del deure i de l'heroisme individual. També això és cosa del passat. Com també és cosa del passat la suposada responsabilitat institucional de les sèries d'època de qualitat (com la del bluff "Dowtown Abbey"). L'Establishment creu que no és raonable haver de pagar impostos a un Estat que ells creuen que és un simple obstacle molest del seu esperit emprenedor. Aquesta oligarquia no vol admetre que és precisament l'Estat el que li ha aportat negocis i riquesa.
Gran Bretanya, i Londres en particular, s'ha anat convertint en el lloc preferit per a oligarques estrangers. Gran Bretanya s'ha convertit en un "paradís fiscal residencial"
Quan el thatcherisme va consolidar la nova oligarquia, el sector financer es va veure més recolzat que mai. En cert sentit, el nou règim representava la victòria del capital financer per damunt del capitalisme industrial.
Quan el nou laborisme va arribar al poder el 1997, va permetre que la indústria continués en davallada mentre que la City prosperava com mai no ho havia fet. La justificació interna del laborisme era, en part, que els ingressos por impostos procedents del sector financer es podien invertir en programes socials. Aquest era l'argument de Gordon Brown (un pacte amb el diable, igual que Blair va firmar el pacte amb l'altre diable: el rei de la premsa, Murdch). Aquesta era la base del nou laborisme.
És per això que l'elit política es cregui ara indestructible.
A mesura que es redueixen els salaris a la Gran Bretanya, el nombre de bancs d'aliments s'ha disparat, així com la taxa de suïcidis, que és l'indicador màxim de la desesperació. La City, per contra, no dóna mostres ni de culpa ni de vergonya.

LA CITY, EL BALUART CONTRA LA DEMOCRÀCIA. O EL SOCIALISME PER A RICS.
La City és una institució que es remunta al segle XII. Degut a que la City de Londres fou des de temps antics un centre neuràlgic de l'economia i del comerç, se li concedia certa  autonomia, i amb aquest motiu, una sèrie de practiques i privilegis molt arrelats han sobreviscut. A partir del segle XVI, la Corporation es va convertir en un centre del comerç i de les finances.
No està sotmesa al mandat del Parlament i, fins i tot, té el seu propi representant, que seu enfront del president de la Cambra dels Comuns. En 21 dels 25 districtes que té la City, el vot correspon a les empreses, la majoria del sector financer. El nombre de vots que té cada empresa depèn de la seva grandària. No són els treballadors els que nomenen als votants, sinó les empreses.
Més o menys la meitat de les donacions que rep el Partit Conservador provenen de la City.

En opinió de Jones, restaurar la democràcia també implica lluitar contra el poder dels financers. Gran Bretanya -afegeix- no depèn tant de la City, o de les finances en general, com afirmen els oligarques: la indústria proporciona una major recaptació d'impostos i més llocs de treball, i a més, no ha estat rescatada amb milers de milions de lliures.










.




1 comentari :

  1. Te'ls has llegit ben bé els dos llibres. Només dues precisions. La majoria d'economistes no s'han convertit al neoliberalisme, els que publiquen o es publiciten amb americanes de colors diversos, si! Només cal veure els manifestos dels "Economistes aterrados", en un més a FRança varen recollir més d e 3000 adhesions. I l'altre que al Labour han votat per un nou president que no signa gairebé cap dels plantejaments del New Labour. No tot està perdut, i el que cal és no abaixar la guàrdia.

    ResponElimina