Francesc Mateu ja va fer bé d'advertir-nos: "Intenteu no deprimir-vos; almenys no d'entrada." I després va anar desglossant:
Fins i tot el G-20 (els països més rics del món) i, fins i tot, els rics que s'han trobat a Davos (Suïssa), ja han situat el focus en el problema de la pobresa: sí, la pobresa s'ha incrementat. És cert que la pobresa extrema arreu del món és menor que fa trenta anys. Però hauríem pogut fer molt més.
Ara el problema cabdal és com aturar els mecanismes de gran desigualdat, una desigualtat que provoca unes dades que maregen: 62 persones, les més riques del món posseeixen tant com 3.500 milions de persones, les més pobres.
Abans teníem fixat un marc mental on situàvem els països rics d'un costat, i, d'altra banda, els països pobres: simplificant dèiem països rics versus països pobres. Aquest esquema mental ha canviat: la desigualtat sideral es troba en tots els continents, tant en els rics com en els pobres. Per exemple, a l'Àfrica, 16 persones són milmilionaris, és a dir, tenen tant com 350 milions de persones. A Sudáfrica, el país més "avançat" d'aquella regió, 2 persones , les més riques, tenen tant com la meitat de la població, la més pobra.
Aquest increment vertiginós de la riquesa (amb la seva greu contrapartida de pobresa) està encapçalat, pel que fa a beneficis, pel sector financer. El sector financer representa el 15% del PIB mundial. De les 437 empreses més grans del món, 200 empreses són entitats financeres.
I en segon lloc, pel sector farmacèutic, liderat sobretot per les multinacionals nordamericanes.
El cas d'aquest sector és d'escàndol: dediquen l'escàs 10% de les seves inversions a investigar sobre les malalties que afecten al 90% de la població. És a dir que el 90% de les seves inversions no están dirigides a beneficiar l'intrès general. Amb l'agreujant que el 75% de les seves inversions en investigación està subvdencionades pel sector públic, és a dir per tots els ciutadans d'aquell país: un latrocini perfecte! En aquesta línea va afegir: 90 milmilionaris són del sector farmacèutic.
Pel que fa a Espanya l'1% dels més rics té tanta riquesa com el 80% de la població més pobra. L'evasió d'impostos a paradisos fiscals, només al 2015, al nostra país, ha tingut un increment del 2000%. En definitiva, després de Xipre, Espanya és el país més desigual de l'OCDE, molt més que Grècia. S'ha multiplicat per 10.
I Catalunya? Doncs a Catalunya, el català més ric té tanta riquesa com 150.000 famílies.
Va finalitzar l'exposició amb un bri d'esperança: necessitem eines de fiscalitat més potents per lluitar contra la fiscalitat. I va fer una proposta des d'un angle poc usual.
"A vegades el debat en aquest àmbit se situa en abaixar o apujar impostos. Però cal lluitar per situar un topall per sota: és a dir, necessitem perimetrar molt bé quins són els mínims sota dels quals és impossible anar més lluny (educació, sanitat, dependència, subsidis atur, etc.)
-A continuació va afegir que la fiscalitat no pot fer-ho tot. Necessitem mesures de cohesió social i polítiques: fixar un salari mínim decent i digne.
-Que des de la seva organització están assessorant perquè els països pobres es dotin d'una fiscalitat que els permeti sortir-se'n, per intentar sortir del neocolonialisme de les grans corporacions que fan un xantatge quan instal·len les seves indústries en aquests països. Si al països rics ja ho fan, "imagineu-vos què no fan als països que no tenen cap indústria".
-Pel que fa als paradisos fiscals, va comentar que són el GRAN FORAT NEGRE del sistema.
(vegeu nota final)
En resum:
1. Sistema tributari just i més equitatiu
2. Blindatge de les polítiques socials
3. Treballar per la transparència:
Exemple, des de la ciutadania i des de les adminstracions públiques: exigir a les empreses que justifiquin (la càrrega de la prova) que no tenen cap residència en paradisos fiscals).
FRANCESC MATEU- BLOC LA CREU DEL SUD
http://lacreudelsud.blogspot.
VI. ¿Qué hay que hacer? Es evidente que si las grandes empresas tuvieran unas buenas prácticas de RSC (Responsabilidad Social Corporativa) y una conciencia social mínima, parte de lo que está pasando, no pasaría. Pero eso lo tiene que cambiar el Gobierno. Si alguien puede y debe evitar este trato desigual entre unas empresas y otras, y entre grandes empresas y ciudadanos de la calle, este es el Gobierno
Por eso es necesario que todos los partidos incluyan en sus programas dos puntos básicos:
1. Una ley contra la evasión fiscal en España
2. Una reforma del sistema fiscal internacional
1. ¿Que debe tener una ley contra la evasión fiscal?
a. Revisar la definición de paraíso fiscal y actuar en consecuencia
b. Excluir de la contratación pública empresas con presencia en paraísos fiscales
c. Garantizar la transparencia y rendición de cuentas de las empresas
d. Revisar los acuerdos entre países que va en contra de este tema y armonizar políticas en la UE
e. Suprimir las ETVE
f. Revisar la fiscalidad actual de pies a cabeza y todas las deducciones y incentivos, y reforzar la AEAT para que pueda hacer seguimiento de estos temas
2. ¿Qué pedimos para hacer una reforma fiscal internacional?
a. Una cumbre fiscal internacional para re-definir la arquitectura fiscal internacional
b. Cambios en el BEPS, para asegurar que como primer paso sea significativo. (El BEPS es un proyecto internacional para empezar a discutir las bases de un sistema fiscal internacional, patrocinado por la OCDE. Probablemente, sino hay una presión muy grande, sus avances serán muy tímidos)
c. Aprobar el intercambio automático de información entre todas las administraciones tributarias del mundo.
Informe Oxfam Intermón
Fiscalidad y empresas del IBEX35 español, ¿un oximoron? (1a part) http://lacreudelsud.blogspot.
2ª PART
3ª part
Informe sobre elusió fiscal Intermón
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada