dijous, 7 de gener del 2016

DE WILLIAM MCILVANNEY A OWEN JONES (II).ELS DIALECTES MORALS DE LA CLASSE OBRERA

Eduardo Galeano, a "Los Nadies" expressa que "los nadies no tienen idiomas sino dialectos". William McIlvanney escriu "The Big Man" el 1985, durant el tercer i últim mandat de la Thatcher: Havia derrotat el sindicalisme i després va voler humiliar el municipalisme, amb la Poll Tax. La dama de ferro volia reformar el sistema d'impostos locals en substituir els impostos domèstics basats en el valor nominal de renda d'una propietat amb el càrrec comunitari o POLL TAX, en el qual tots els adults residents pagaven una mateixa quantitat. Les manifestacions i vagues van fer que el seu successor, també conservador, John Major abolís aquest impost impopular.
Un any abans de la  publicació de "El Grande", el 1984, va néixer Owen Jones, escriptor, comentarista i activista associat amb l'esquerra política britànica. Ha treballat en el Parlament amb grups de pressió sindicals, a més de realitzar investigació parlamentària en assumptes polèmics com ara les llibertats civils o els drets dels treballadors. Es considera que, malgrat la seva joventut, és un dels pensadors més influents de l'esquerra. L'obra CHAVS que l'ha fet conegut arreu d'Europa s'emmarca en una atmosfera d'un cert resorgiment de l'esquerra, que es manifesta amb les múltiples reedicions del Manifest Comunista de Karl Marx i Frederich Engels.
Podríem  traduir CHAVS per QUILLO. És un terme pejoratiu per referir-se a la subcultura de la classe treballadora anglesa, sobretot en els ambients més joves. Segons aquest estereotip vesteixen roba esportiva de marca, bisuteria cridanera, viuen de les prestacions i en habitatges socials. El mot CHAVS prové, com a Espanya, de la tradició gitana, "chaval", "chavó", que al seu torn té origen sànscrit: yayan, "jove".
Si William McIlvanney, a "El Grande", reivindica la memòria dels pares, de la seva moral socialista, a "Chavs", Owen Jones es demana ¿Per què l'odi a la gent de la classe treballadora s'ha tornat tan acceptable socialment? Còmics multimilionaris educats en col·legis privats es vesteixen de CHAVS per divertir el públic anglès en les telecomèdies. També els diaris britànics van a la caça desesperada d'històries truculentes sobre "la vida entre els chavs"
Tony Blair va "decidir" que ja no hi havia classe treballadora: "Ara tots som de classe mitjana, mentre les barreres socials van caient". La caricatura CHAV ha amagat la realitat de la classe treballadora actual. L'estatu quo ha venut la imatge d'una més o menys confortable "Anglaterra mitjana" per un costat, mentre, per l'altre, la vella classe treballadora ha degenerat en uns residus chavs sense esperança.
Les dades i reflexions de Jones són útils per a totes les esquerres europees, després del que Josep Fontana ha explicat entorn a l'estratègia de la Gran Divergència que va posar en marxa el capitalisme nordamericà i que s'ha estès per tot el món desenvolupat: és a dir foragitar les polítiques del welfare i substituir-les per la precarietat, pel creixement de la desigualtat social.
Segons Owen, abans no hi havia cap dubte sobre qui formava part de la classe treballadora: els miners, estibadors i treballadors del sector automobilístic, etc. Pero en ensorrar-se els antics pilars de la classe treballadora britànica, els polítics i gurús ho han tingut més fàcil per afirmar que realment ara tots som de classe mitjana.
Un mite emprat per mantenir i alimentar l'odi als CHAVS és la idea de que la vella i decent classe treballadora ha mort, deixant unes restes sense cap bruíxola moral. Els fan personalment culpables de la seva situació: "La classe obrera d'abans tenia un enorme respecte per si mateixa. Els homes, per pobres que fossin, duien traje i corbata. Les dones fregaven els esglaons de l'escala. No veies a mares cuinant en pijama i molt menys en públic".
Aquest escarni i odi als CHAVS s'ha convertit en una moda entre els joves privilegiats. En les universitats, com ara Oxford, estudiants de classe mitjana organitzen "festes chavs" en les que es vesteixen com aquesta caricatura de la clase treballadora. Entre els que es burlaven d'aquesta estètica hi havia el príncep Guillem, un dels joves més privilegiats del país.
Hi ha qui defensa l'ús del mot CHAV i afirmen que, de fet, la classe treballadora no està  de cap manera demonitzada; CHAV només s'usa per designar els gamberros antisocials i als pandilleros. Segons Owen Jones això no és així. Perquè, per començar, les víctimes, curiosament són sempre  i exclusivament de classe treballadora. Quan CHAV va aparéixer per primer cop en el diccionari Collins d'anglès, es va definir com "jove de classe treballadora que es vesteix amb roba esportiva o informal". Però ara s'ha convertit en un mot que indica al "violent que viu en cases municipals". Molta gent també l'utilitza per mostrar la seva aversió a la gent de classe treballadora que ha abraçat el consumisme només per gastar el seu diner de manera suposadament hortera i xabacana, en comptes de fer-ho amb la "discreta elegància de la burgesia". Figures procedents de la classe treballadora com David Beckham, Wayne Rooney, per exemple, són parodiats habitualment com a CHAVS.
En definitiva, el terme CHAV engloba actualment qualsevol tret negatiu associat a la gent de classe treballadora (violència, vagància, embarassos en adolescents, racisme, alcoholisme i d'altres "plagues" urbanes).


NEGACIÓ DE LA LLUITA DE CLASSES I EL FALS PROGRESSISME
El mot "classe" havia estat durant molt de temps una paraula prohibida en la vida política, i les úniques desigualtats debatudes per polítics i mitjans de comunicació eren les racials. La classe blanca treballadora s'havia convertit en una altra minoria ètnica marginada, i això suposava que totes les seves preocupacions s'entenien únicament a través del prisma de la raça.
El naixement de la idea d'una "classe treballadora blanca" va fomentar un nou fanatisme progressista. Estava bé odiar als blancs de classe treballadora perquè ells mateixos eren un grapat de racistes intolerants.
L'ascens al poder de Margaret Thatchr en 1979 va marcar els inicis d'un assalt total als pilars de la classe treballadora britànica. Les seves institucions, com ara els sindicats i els habitatges de protecció oficial, foren desmantellats; es van liquidar les seves indústries, de les manufactures a la mineria; les seves comunitats van quedar, en alguns casos, anorreades i mai més no es van recuperar; i els seus valors, com ara la solidaritat i l'aspiració col·lectiva, foren escombrats en ares d'un ferotge individualisme. Despullada del seu poder i ja no vista com una orgullosa identitat, la classe
treballadora fou cada cop més ridiculitzada, menystinguda i utilitzada com a boc expiatori. Aquestes idees s'han imposat, en part, per l'expulsió de la gent de classe treballadora del món de la política i els mitjans de comunicació.

FUGIR DEL FANG
Els polítics, especialment els del Partit Laborista, antigament parlaven de millorar les condicions de la clase obrera. Però el consens actual només gira entorn a fugir de la classe treballadora. Els discursos dels polítics estan esquitxats de promeses per ampliar la classe mitjana. L'"aspiració" s'ha redefinit fins a significar enriquiment personal: trepar per l'escala social i convertir-se en classe mitjana. Problemes socials com ara la pobresa i l'atur eren considerats en una altra època com injustícies derivades dels defectes interns del capitalisme que, com a mínim, calia abordar. Però això ha canviat darrerament: Actualment és hegemònic el discurs segons el qual la pobresa i les injustícies són considerades conseqüències del comportament personal, de defectes individuals i fins i tot d'una elecció.
La difícil situació d'algunes persones de classe treballadora es presenta sovint com una "manca d'ambició" per la seva banda. S'atribueix a les seves característiques individuals, més que no pas a una societat profundament desigual organitzada en favor dels privilegiats.
La caricatura CHAV ha estat utilitzada pel govern conservador actual. Després de les eleccions generals del 2010, el govern encapçalat per David Cameron, un pijo educat a l'escola Eaton, i dominat per milionaris va assumir el poder amb un agressiu programa de retallades sense precedents des de principis dels anys vint del segle XX. La crisi econòmica global iniciada el 2007 d'origen especulatiu i amb epicentre en els bancs seria atribuïda a la classe treballadora, i aquesta classe "devia" pagar per això. Tanmateix, destruir i erosionar el welfare de la tradició socialdemòcrata dels laboristes no seria del tot fàcil, i és per això que el Govern de David Cameron va recórrer ràpidament a culpar als seus usuaris.
Els conservadors britànics han governat durant els dos terços del segle XX. Per tant, han estat una dreta "intel·ligent". Han tractat sempre de debilitar el poder col·lectiu de la classe obrera com a grup social. I també han sabut com guanyar eleccions festejant als votants de la classe obrera a títol individual, amb l'ús i abús de l'argument de la immigració (irlandesos, jueus, la por a la delinqüència... ) Fins i tot van crear el mite que la Margaret Thatcher provenia de la classe més humil.
Les velles indústries eren el pulmó de les comunitats a les que sustentaven. Gairebé tota la població local havia treballat en feines similars i ho havia fet durant generacions. Els sindicats, malgrat els seus errors i limitacions, havien donat als treballadors d'aquestes comunitats força, solidaritat i sensació de poder. Tot això havia reforçat un sentiment de pertinença i orgull en una experiència compartida de classe obrera.
Abans de la Thatcher quan es demonitzava a la classe obrera gairebé sempre era per por als sindicats. Eren tòpics periodístics els mantra dels mitjans (els media) sobre els piquets "agressius", o bé que els sindicats tenien "segrestat" el país.
La destrucció de la indústria no fou un atzar del destí sinó una opció consentida pel govern conservador. El govern posterior de Tony Blair no la va voler recuperar, sinó que va recolzar la indústria financera.
Poc abans de la irrupció de la plaga Thatcher, la meitat dels treballadors estaven sindicats. Ja en 1995 el nombre d'afiliats havia caigut fins a un terç. Les velles indústries associades a la identitat de la classe treballadora estaven essent destruïdes. ... Però el thatcherisme va prometre una alternativa: "Deixeu enrere la classe treballadora i afegiu-vos a la classe mitja dels propietaris". Qui no ho fes no tindria cabuda en la nova Gran Bretanya. I així va ser: els llogaters d'habitatges protegits podien ara comprar els seus habitatges a preus reduïts. S'oferien hipoteques a dojo. El Govern va promoure la propietat de l'habitatge com mai abans s'havia fet. El Partit Laborista va deixar d'oposar-hi a aquesta política de privatitzacions l'any 1985. La política aquesta no va ser del tot opcional pels llogaters perquè a finals dela anys 80, el govern tory va estrangular financerament els ajuntaments per obligar-los a vendre els seus habitatges municipals.
En definitiva, el thatcherisme estava fomentant una nova cultura en la que l'èxit es mesurava pel que hom posseia. Qui no s'adaptés havien de ser menytinguts. Això va provocar una bombolla immobiliaria i el preu de l'habitatge es va tornar prohibitiu per a sectors enormes de la població. I així es va obrir una bretxa gran entre la classe treballadora britànica, en crear una divisió entre propietaris i llogaters de l'habitatge protegit. L'habitatge social va començar a quedar cada cop més reservat als més desafavorits i vulnerables. El misssatge de la Thatcher era enverinat: es glorificava la riquesa (i ser ric). Els conservadors van promoure la idea de que la gent era rica gràcies al seu esforç i al seu talent, donant a entendre que qui no ho hagués aconseguit tenia manca d'alguna cosa. Els rics foren idolatrats com mai abans s'havia fet, sobretot la gent de la City (indústria financera). L'anomenat Big Bang, o desregulació dels serveis financers, va fer del país un hostatge del boom financer i del capitalisme més agressiu.

SUBCULTURA OBRERA: EL FUTBOL, LA MÚSICA POP I ELS REALITY
La imatge popular de la classe treballadora està estretament unida al futbol, l'únic passatemps de masses de classe obrera que encara sobreviu en una època que ha vist desaparèixer tots els altres vestigis de l'orgull de la classe obrera: des de les indústries tradicionals de mineria, tèxtils i engynyeria als vincles històrics entre el moviment sindical i el partit polític que porta precisament el seu nom.
S'havia començat a demonitzar als aficionats al futbol: eren vàndals i macarres pels actes d'una petita minoria violenta. La classe obrera va ser així no només demonitzada sinó també deshumanitzada, després de la tragèdia en l'estadi de futbol de Hillborough en 1989.
En tan sols una dècada, el thatcherisme havia canviat completament la manera en que es veia la classe. S'adulava els rics. Ara s'animava a tothom a ascendir socialment i a definir-se per quant tenien en propietat. Els pobres o aturats tan sols havien de culpar-se a si mateixos. Ser de classe obrera ja no era quelcom del que enorgullir-se. Els vells valors de la classe treballadora, com ara la solidaritat, foren substituïts per l'individualisme rampant. La gent de classe obrera ja no podia comptar amb els polítics per a que defensessin els seus interessos.
El futbol expressa com a metàfora la metamorfosi de la societat britànica doncs ofereix les claus del dràstic canvi de mentalitat durant les darreres dècades. Si examinem el que ha succeït en la passió esportiva tradicional de la classe treballadora britànica, podem fer-nos una idea de l'impacte cultural de l'odi als CHAVS. El futbol ha quedat irreconeixible.
Qui no ha escoltat mai sense emocionar-se l'himne del Liverpool "You'll never walk alone" (Mai caminaràs sol) , un himne a la solidaritat comunitària?. Encara que els principals clubs fa temps que es van allunyar dels seus orígens (El Manchester United, per exemple, fou fundat per ferroviaris) seguien essent profundament arrelats en comunitats de classe treballadora. Els futbolistes solien ser nois reclutats en l'àrea local del club. A diferència dels mimats plutòcrates en que s'han convertit alguns jugadors de la Premier League, durant gran part del segle XX.
El futbol ha passat d'un extrem a l'altre. En 1992, els 22 clubs de l'antiga Primera Divisió es van escindir per crear la Premier League, el que els eximia d'haver de compartir ingressos amb els altres clubs de la lliga. Part del nou esperit comercial consistia en excloure a moltes persones de classe treballadora de l'estadi. ... Calia "atraure a més consumidors de classe mitjana de més poder adquisitiu"
Quan es van abolir les antigues graderies després del Desastre de Hillsborough, les entrades d'empeus, més barates, van desaparèixer. Entre 1990 i 2008, el preu mitjà d'una entrada de futbol va apujar-se més de 7 vegades l'índex de tots els altres béns de consum. Però algunes destacades figures del món de futbol, nou-riques com el conegut entrenador barcelonista, Terry Venables encara ho van celebrar.... Així, doncs, la demonització de la classe treballadora s'estava utilitzant per tal de justificar l'augment en el preu de les entrades i, de pas, excloure-la d'aquest espai social. Un esport que durant tant de temps va estar en el centre de la identitat de la classe treballadora s'ha transformat en un bé de consum de la classe mitjana controlat per milionaris arribistes.
L'odi als CHAVS també s'ha colat fins i tot en l'escena de la música popular. D'ençà els Beatles els grups de classe treballadora dominaven antigament el rock, i la música indie en particular: els Stone Roses, els Smiths, Happy Mondays i les Verve, per posar alguns exemples. Però és difícil nomenar grups destacats de classe treballadora des de l'apogeu d'Oasis a mitjans dels anys noranta; els que ara destaquen són grups i valors de classe mitjana como Coldplay o Keane.

ELS REALITY I LA INDÚSTRIA DE L'ENTRETENIMENT també han col·laborat a alimentar l'odi als CHAVS. I no són només els GRAN HERMANO de les televisions privades respectives. També han col·laborat les teles públiques: invariablement apareixen per la pantalla la família "disfuncional" de classe treballadora, irresponsable, incapaç de tenir cura dels fills, intolerant, fumadora, bebedora, etc.
La insídia d'aquestes sèries no és tant que es proposin deliberadament difamar a la classe treballadora. El problema és que no resol adequadament com han arribat aquests personatges a aquesta situació, o quin impacte ha tingut la destrucció de la indústria en les comunitats de classe treballadora. I el missatge que es dóna és que la classe social es converteix així en l'elecció d'un estil de vida, i la pobresa en una mena de broma, no en quelcom que engabia a la gent i frustra les seves opcions vitals. Les sèries d'aquesta mena donen a un espectador de classe mitjana sense cap contacte real amb la gent d'entorns diferents molt poques oportunitats de comprendre el context més ampli que explicaria el que hi ha darrere de les qüestions tractades.
Però l'actual indústria de l'entreteniment no tans sols ens anima a riure'ns dels CHAVS. També pretén que els temem. Ens mostren a la brava per què les classes mitjanes tenen motius més que sobrats per fer-ho.

Relacionat amb:Zygmunt Bauman: “Las redes sociales son una trampa”Es la voz del 'precariado'. El sociólogo denuncia la desigualdad y la caída de la clase media. Y avisa a los indignados de que su experimento puede tener corta vida

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/12/30/babelia/1451504427_675885.html





Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada