dilluns, 30 de novembre del 2015

PERFIDIA (IV): FEIXISMES EN EL MARC GLOBAL DELS IMPERIALISMES CONTEMPORANIS

Quan James Ellroy narra a "PERFÍDIA" les 3 setmanes del mes de desembre  de 1941, a Los Ángeles, d'ençà el bombardeig de Pearl Harbour per part dels japonesos, exposa també la cara del feixisme dominant en segments de l'establishment nordamericà, sobretot les simpaties cap el nazisme alemany i l'antisemitisme hitlerià. La decisió d'internar milers de japonesos-nordamericans en camps de concentració és una actitud feixista, igual que l'oprovi i la vergonya (o segrest) de l'actual  camp de concentració de Guantànamo. Els països capitalistes no han fet mai fàstic als règims totalitaris si els ha interessat. Les dretes occidentals sovint han tingut una mirada "més que passiva" respecte als feixismes passats i presents. Les dretes parlamentàries europees d'entreguerres sempre han tingut una actitud complaent respecte als feixismes de l'època (Bertolt Brecht, "Cuánto cuesta el hierro"?). El propi Churchill mai no va amagar la seva simpatia que sentia per Mussolini. Els presidents d'Estats Units i els partits de la nomenclatura d'aquell país (republicans i demòcrates) tan sols de forma tardana van descobrir el perill que podien representar l'Alemanya hitleriana i sobretot el Japó imperial/feixista. El propi president Truman confessava en veu alta el que els altres deien en veu baixa: deixem que la guerra esgoti als seus protagonistes (Alemanya, Rússia, els altres països europeus) per tal d'intervenir el més tard possible i beneficiar-se després d'una posició hegemònica. L'actitud davant les dictadures feixistes de Portugal (Salazar) i Espanya (Franco) va ser d'absoluta connivència. Aquesta mateixa connivència va ser constant en la política de l'Església Catòlica, amb Pius XII.
El feixisme està de tornada en l'Oest, l'Est i en el Sud; i el seu retorn està associat al desplegament de la crisi generalitzada del capitalisme contemporani dels monopolis generalitzats. El recurs als serveis del moviment feixista per part dels centres dominants d'aquest sistema ja estàn en marxa. Aquesta crisi està tornant la ferida encara més profunda i, per tant, l'amenaça al recurs de les solucions feixistes es converteix en una amenaça ben real. Hyllary Clinton s'ha adherit a les tesis dels polítics més belicistes dels Estats Units. Pot ser la propera presidenta dels Estats Units. Aquest és el pronòstic del veterà intel·lectual i referent mundial, Samir Amín, que associa capitalisme a imperialisme i a feixisme. Aquest és un resum de les idees principals que ell exposa.

ELS FEIXISMES HISTÒRICS DE LA HISTÒRIA EUROPEA MODERNA
Aquest és el feixisme de les majors potències capitalistes desenvolupades, que aspiren a convertir-se en potències hegemòniques dominants a escala del sistema capitalista mundial, o, com a mínim, regional. El nazisme alemany i el feixisme nipó són els exemples més importants.
Alemanya es va convertir en una gran potència industrial a partir de 1870, i competidora de les potències hegemòniques de l'època (Gran Bretanya, en primer lloc, i França en segon lloc). També era competidora de la potència que aspirava a convertir-se en hegemònica (Estats Units). Alemanya fracassa amb la derrota de 1918. I és aleshores quan Hitler formula clarament el seu projecte: establir  a Europa, Rússia inclosa, (i potser més enllà) la dominació hegemònica del capitalisme dels monopolis d'aquest país. Alemanya està disposada a acceptar un compromís amb els seus principals adversaris. La perspectiva mundial que albirava era aquesta: Alemanya es quedaria amb Europa i Rússia; Japó es quedaria amb la Xina; Gran Bretanya es quedaria amb la resta d'Àsia i Àfrica, i Estats Units es quedaria amb les Amèriques. Gran Bretanya i els Estats Units no ho van acceptar; Japó, per contra, sí ho va acceptar. Des del 1895 el Japó capitalista modern aspirava a imposar el seu domini a tota l'Àsia de l'Est. El seu capitalisme nacional estava basat en unes institucions d'aparença "liberal" (un parlament -"Dieta"- escollit), però íntegrament controlats, de fet, per l'emperador i la classe aristocràtica transformada per la modernització. Però després, i de forma més desinhibida, va passar a tenir una forma més brutal, amb gestió directa de  l'Alt Comandament militar.

ELS FEIXISMES DE LES POTÈNCIES CAPITALISTES DE SEGON NIVELL
La Itàlia de Mussolini és l'exemple més clar d'aquesta categoria. S'inventen el terme "feixisme", i va ser la resposta que la dreta italiana (antigues aristocràcies, noves burgesies, classes mitjanes) va donar a la crisi dels anys vint del segle XX i al perill comunista naixent. Però ni el capitalisme italià ni el seu instrument polític, el feixisme mussolinià, tenien l'ambició de dominar Europa ni més enllà, malgrat les fantotxades del Duce rememorant l'antic imperi romà. Mussolini savia que l'estabilitat del seu sistema es basava en la seva aliança -en qualitat de soci subaltern- ja fos respecte de la Gran Bretanya -que controlava el Mediterrani-,ja fos respecte de l'Alemanya nazi. Aquesta ambivalència la va mantenir fins la vigília de la Segona Guerra Mundial.
Els feixismes de Portugal (Salazar) i Espanya (Franco) també pertanyen a aquesta categoria. Van ser dos dictadors elevats al càrrec per la dreta i l'Església Catòlica en resposta als perills liberals republicans o republicans socialitzants.  Aquests dos feixismes van ser recuperats pels Estats Units a partir del 1945: Portugal com a membre fundador de l'OTAN i Espanya acceptant la instal·lació de bases nordamericanes. Aquests dos països-sistemes es van unir al camp de les noves "democràcies" de baixa intensitat a partir de la seva integració a la Comunitat Europea, apèndix econòmic del capitalisme conservador.

ELS FEIXISMES DE LES POTÈNCIES VENÇUDES (FRANÇA I BÈLGICA)
A França, la gran burgesia va escollir Hitler "abans que al Front Popular". Aquests feixismes, associats a la derrota i a la submissió davant el desplegament de l'"Europa alemanya", es van veure obligats a abandonar el primer pla de l'escena política l'endemà de la derrota dels nazis, tot cedint el lloc als Consells de la Resistència, associant-se durant un temps als comunistes i a d'altres grups resistentes (De Gaulle, singularment), en espera de que -amb l'inici de la construcció europea, l'adhesió al pla Marshall i a l'OTAN, és a dir, la submissió consentida a l'hegemonia dels Estats Units- les dretes conservadores i la socialdemocràcia anticomunista trenquessin definitivament amb l'esquerra radical sortida de la Resistència antifeixista i potencialment anticapitalista.


ELS FEIXISMES EN LES SOCIETATS DEPENENTS DE L'EUROPA DE L'EST
Polònia, Estats Bàltics, Romania, Hongria, Iugoslàvia, Grècia, Ucraïna occidental. Són depenents, perquè es tracta de països, en aquella època de capitalismes endarrerits i per això depenents. En el període d'entreguerres, les classes dirigents reaccionàries d'aquests països s'apunten al desplegament de l'Alemanya nazi. En tota aquesta regió s'havien dibuixar dos camps a partir de 1917 (i fins i tot a partir de 1905, amb la primera revolució russa). 
D'una banda, els pro-socialistes (convertits en pro-bolxevics, populars entre grans segments camperols (que aspiraven a una reforma agrària radical ene benefici seu) i entre els medis intel·lectuals (jueus en particular), i d'altra banda, els anti-socialistes (complaents respecte als poders antidemocràtics que es movien en l'esfera de la influència feixista) en totes les classes propietàries.
El mapa polític dels conflictes entre "pro-feixistes" i "anti-feixistes" es va complicar degut, en part, al conflicte entre el xovinisme polonés (entossudit en polonitzar, mitjançant la colonització de la població, les regions de Bielorússia i ucraniana annexionades) i els pobles víctimes; i , d'altra banda, el conflicte entre els "nacionalistes" ucraïnesos, al seu torn anti-polonesos i anti-russos (perquè eren anti-socialistes), i el projecte hitlerià, que no contemplava cap estat ucranià en qualitat d'aliat subaltern, i condemnava simplement al seu poble a l'extermini.
Els conflictes que avui s'arrosseguen tenen les seves arrels en aquells feixismes locals.

LA REHABILITACIÓ DELS FEIXISMES A EUROPA
L'ensorrament dels nazis i de la Itàlia mussoliniana va obligar a les forces polítiques de dretes de l'Europa occidental a desmarcar-se d'aquells que havien estat cómplices i aliats del feixisme. Els moviments feixistes van deixar el primer pla de l'escena, però no van desaparèixer pas. A l'Alemanya occidental, en nom de la "reconciliació", el poder local i els seus patrons (Estats Units i, de manera accessòria, Gran Bretanya i França) van deixar tranquils a gairebe tots els autors de crims de guerra i de crims contra la humanitat. A França, molts representants del govern de Vichy van reaparèixer en l'escena política. A Itàlia el feixisme va guardar silenci, però sempre ha estat present en els rengles de la demcrààcia cristiana i de l'Esglèsia Catòlica. A Espanya, el compromís de la "reconciliació" imposada el 1980 per la Comunitat Europea (després UE) va prohibir el record dels crims franquistes.


L'adhesió dels partits socialistes i socialdemòcrates de l'Europa occidental i central a les campanyes anticomunistes empreses per les dretes conservadores tenen la seva part de responsabilitat en la tornada a escena posterior del feixisme. Aquests partits havien estat sempre decidits antifeixistes. Però amb la conversió d'aquests partits al social-liberalisme, la seva adhesió incondicional a la construcció europea concebuda sistemàticament per garantir l'ordre del capitalisme més conservador i la seva submissió també incondicional a l'hegemonia dels Estats Units, també a través de l'OTAN, es consolida el bloc reaccionari que reuneix les dretes clàssiques i els social-liberals. I d'aquí a la formació de les noves extremes dretes només hi ha un pas. Després d'això, la rehabilitació dels feixismes de l'Europa de l'Est s'ha dut a terme a bon ritme a partir del 1990.


ELS FEIXISMES DEL SUD. LA MODERNITZACIÓ DE LA POBRESA

La integració d'Amèrica Llatina en el capitalisme mundial del segle XIX, es basava en l'explotació dels seus camperols reduïts a l'estat de "peons" i en la seva submissió mitjançant l'exercici de les pràciques salvatges dels poders directes dels grans propietaris (Mèxic, per exemple). S'ha produït el que Samir Amín ha anomenat la "modernització de la pobresa". 


L'èxode rural accelerat, més marcat i més precoç a Amèrica Llatina que a Àsia i a Àfrica, va substituir les antigues formes de la pobresa rural per les del món contemporani de les faveles urbanes. Paral·lelament, les formes del control polític de la població també ha estat "modernitzat", mitjançant la implantació de dictadures, l'abolició de la demcrààcia electoral, la prohibició de partits i sindicats, i la creació d'uns serveis secrets "moderns", amb tècniques d'informació, detenció, tortura. etc...
Les dictadures de l'Amèrica Llatina del segle XX estan al servei del bloc reaccionari local: latifundistes, burgesies còmplices del capital forani en detriment del propi país, i a vegades, classes mitjanes beneficiàries d'aquesta forma de desenvolupament dictatorial.
A l'Àsia i a l'Àfrica es va produir igualment una forma similar de la "modernització" de la pobresa i també de la "modernització" de la violència repressiva. Les derives dels sistemes post-nasserista i post-baasista en el món àrab són dos bons exemples. I això a partir de l'era Bandung (1955-1980), protagonitzada pels primers partits de la resistència contra el colonialisme. Les revoltes que s'han donat a partir del 2011 han posat en qüestió les dictadures implicades, però no han aconseguit aplegr els tres objectius que van mobilitzar les poblacions: democratització de la societat i de la política, els avenços socials progressistes i l'afirmació de la sobirania nacional.

EL SUPORT DELS ESTATS UNITS I EUROPA A L'ISLAMISME POLITIC . L'ISLAM POLÍTIC PERTANY A LA FAMÍLIA DELS FEIXISMES DE SOCIETATS DEPENENTS.
La frustració ha donat pas a la il·lusió nostàlgica, que adopta la forma d'una "islamització" de la política i de la societat. Les potències occidentals (els EEUU i els seus aliats subalterns europeus) han fet la seva elecció: el suport preferencial als Germans Musulmans i/o a les altres organitzacions "salafistes" de l'islam polític. La raó d'aquesta elecció és ben simple: aquestes forces polítiques reaccionàires accepten inscriure l'exercici del seu poder en el neoliberalisme globalitzat (i per tant, abandonen tota perspectiva de justícia social i d'independència nacional), i aquest és l'únic objectiu que persegueixen les potències imperialistes.


L'Islam polític comparteix amb els altres feixismes, les seves dues característiques fonamentals. Primer, no qüestionen l'ordre capitalista. Segon, l'opció per formes de gestió política policial i antidemocràtica (prohibició de partits i de les organitzacions, islamització forçosa dels costums, etc.)
A l'Índia, el BJP (Bharatiya Janata Party), hinduísta, va guanyar les eleccions. És molt reaccionari i accepta inscriure's en el neoliberalisme globalitzat. Les seves pràctiques no estan gaire allunyades del que podríem etiquetar també com a feixista.


Font: EVT, setembre 2014. Samir Amín: "El retorno del fascismo en el capitalismo contemporáneo"



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada