diumenge, 29 de novembre del 2015

PERFIDIA (III): UN FANTASMA RECORRE EUROPA. ¿EL "BLANQUEIG" DEL FEIXISME?

168 anys han passat d'ençà que dos joves, Marx, de 29 anys, i Engels, de 27 anys, van redactar el seu famós Manifest Comunista. S'inspiraven en París. 168 anys després, a París, la capital de la cimera sobre el canvi climàtic, es permet la celebració de partits de futbol, però no les manifestacions per protestar contra els estats i les multinacionals que no aturen el procés que, com diu la canadenca Naomi Klein, "això ho canvia tot", tot. En la pantalla, el president Hollande, que passarà, malgrat la seva etiqueta (hauríem de dir "marca") ideològica, com el gran caniche (gos faldiller) de l'Alemanya, de Merkel, en l'esglaó de subordinació corresponent europeu de l'imperialisme nordamericà. La crisi dels refugiats de Síria ha estat un dels símptomes, afegida a la crisi econòmica i de desigualtat del continent, sobretot al sud. Els atemptats terroristes han anat sovint associats a les trames feixistes. Ara, però, ja no només són "trames" sinó que han impregnat segments importants de la població.
És cert que l'opció feixista no constitueix l'única resposta als desafiaments als que es veu confrontada la gestió política d'una societat capitalista. És només en determinades conjuntures de crisi violenta i profunda quan la solució feixista sembla ser, per al capitalisme dominant, la millor, o fins i tot l'única possible.
En aquells llibrets que es van editar durant la transició, Simón Sánchez Montero, el dirigent del PCE més estimat, juntament amb en Miquel Núñez (¿Qué es el comunismo?) venia a dir que el feixisme esdevenia una opció quan la burgesia perdia seguint les normes de la democràcia; era l'altra cara del sistema.
Durant els anys 20 i 30 els partits d'esquerra havien esdevingut alternatives de govern visibles a molts països d'Europa occidental, per via electoral. L'opció feixista de gestió de la societat capitalista es basa sempre en el rebuig categòric de la "democràcia". Els principis generals sobre els quals es basen les teories i les pràctiques de les democràcies modernes (el reconeixement de la diversitat d'opinions, el recurs a procediments electorals per extreure d'ells una majoria, la garantia dels drets de la minoria, etc.) són substituïts sempre pels valors oposats de la submissió a les exigències de la disciplina col·lectiva, de l'autoritat del cap suprem i dels caps executors.
El maquillatge al que recorren els mitjans de comunicació "moderats" (que no poden reconèixer obertament que donen suport a uns feixistes confesos) per amagar la seva adhesió a aquesta opció és "alliçonador" i també molt senzill: substitueixen el qualificatiu de "feixista" pel de "nacionalista" ucranià, de la mateixa manera que Marine Le Pen ja no és una feixista sinó una nacionalista (Le Monde dixit). Un exemple: el que ha passat a Ucraïna, amb l'anomenada "revolució taronja" (és a dir, la contrarrevolució feixista) ha estat recolzada, finançada i organitzada pels poders dels Estats anomenats democràtics d'Occident. I abans també ho van aplicar a l'exIugoslàvia.
De fet, aquests feixistes no són realment "nacionalistes" pròpiament dit, encara que així es proclamin. No són nacionalistes pequè no qüestionen pas el poder de les forces realment dominants en el món actual, el dels monopolis d'Estats Units i Europa. Aquests feixistes maquillats de "nacionalistes" són amics del govern dels Estats Units, també de la Unió Europea i de l'OTAN. El seu "nacionalisme" es redueix, per tant, a l'odi xovinista contra altres pobles veïns, que sovint són innocents i que mai no han estat rsponsables de les seves desgràcies: així tenim l'odi als rusos pels ucranians, els serbis per als croats, o els "immigrants" per a la nova extrema dreta de França, d'Àustria, de Suïssa, de Grècia, etc..
S'ha establert una aliança que vincula les principals forces polítiques dels Estats Units (els dos grans partits, republicans i demòcrates) i Europa (les dretes parlamentàries i els social-liberals) amb els feixistes de l'Est. Això constitueix un perill que no es pot subestimar pas. Hilary Clinton ja s'ha manifestat com la portaveu d'aquesta avantguarda d'aquesta aliança i s'està comportant com la gran animadora de les veus de guerra. Molt més fins i tot que Bush, que ja és dir. Hilary Clinton opta per la guerra preventiva, anant més enllà de la coneguda guerra freda, contra Rússia, mitjançant un intervencionisme encara més obert a Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia, entre d'altres països). També contra Xina, i també contra els pobles rebels d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. La cursa electoral per guanyar  la Casa Blanca sembla una fugida bèl·lica cap endavant d'aquesta falsa feminista. Si té prous suports pot marcar una altra pàgina fosca del món.
El que és novedós és aquesta aliança entre les dretes parlamentàries clàssiques i els partits social-liberals. Emmascara i no fa necessari el recurs als serveis de les dretes extremes que s'inscriuen en els moviments històrics feixistes.
Són evidents els èxits electorals de l'extrema dreta arreu d'Europa. Aquests èxits beneficien força al capitalisme existent, doncs permeten als mitjans de comunicació confondre en un mateix sac als "populistes de l'extrema dreta i als de l'extrema esquerra", i d'aquesta manera obliden que l'extrema dreta són pro-capitalistes i, per tant, possibles aliats, mentre que els de la suposada "extrema esquerra" són els únics adversaris potencials perillosos del sistema de poder del capitalisme realment existent. Sempre en el benentés que tant l'extrema dreta dels Estats Units mai no s'ha qualificat de feixista. Tant el maccarthisme ahir, els fanàtics de Tea Party i els belicistes (com la Hilary Clinton) defensen obertament les "llibertats", enteses exclusivament com les llibertats dels propietaris i dels gestors del capital dels monopolis; defensen les llibertats dels egoïsmes individualistes contra l'"Estat", sempre sospitós de cedir a les exigències dels pobres, "vagos".

Polònia. Partit "populista" Llei i Justícia: 39% dels vots i majoria absoluta dels escons.
França. Front Nacional: 25'2%
Itàlia. Lliga Nord: primer partit de "centre-dreta". (dirigents es va entrevistar amb Artur Mas, en "secret". També ERC el tenia com a model durant l'etapa Colom)
Àustria. Partit de la Llibertat: 20'5%
Holanda. Partit per la Llibertat: 13'3%
Suïssa. Partit del Poble Suís-Unió Democràtica de Centre: 29'4%
Suècia. Demòcrates Suecs (fusió de grups neonazis): 12'5% (el trecer partit més votat en 2014.
Dinamarca. Partit Popular Danès: 26'5 (el moviment polític més votat a les eleccions europees)
Finlàndia. Vertaders Finlandesos, 17'6%
Noruega. Partit del Progrés: 16'3%

(Nota: Dades de les eleccions al Parlament europeu i eleccions als parlaments nacionals: 2014 i 2015)
Alemanya. Partit Nacional-Democràtic: 1'5% (1 eurodiputat). Partit neonazi.
Grècia. Albada Daurada: 9'4% al 2014 i 7% al 2015: tercera força política del país. Partit neonazi
L'avenç de la dreta s'ha produït tot recorrent no només a les clàssiques campanyes reaccionàries, com ara les contràries a la globalització, l'arribada de nous refugiats o peticionaris d'asil i l'espectre de la "islamització" de la societat. En la base del seu èxit ha estat, sobretot, la reivindicació de polítiques, tradicionalment d'esquerra, a favor de l'Estat Social. Es tracta, però, d'un nou tipus de welfare Ja no es tracta d'un Estat assistencial universal, inclusiu i solidari, com el del passat, sinó quelcom basat en un principi diferent (que alguns estudiosos han definit com welfare nationalism), és a dir, proporcionar drets i serveis exclusivamet als membres de la comunitat nacional ja existent. A la gran aprovació rebuda en les zones rurals i de província, despoblades i sense atur, l'extrema dreta escandinava ha afegit, així, la de la classe obrera que, en una part significativa, ha cedit al xantatge de "o immigració o Estat social".
El regidor d'ICV, Esteve Martínez, contra les campanyes xenòfobes de PxC
Europa de l'Est
També en diversos països de l'Est europeu l'extrema dreta ha aconseguit reorganitzar-se, després del final dels regims prosoviètics. I han obtinguts bons resultats electorals i hi són presents en el parlament.
Bulgària: La Unió Nacional Atac
Eslovàquia: Partit Eslovac Nacional
Romania. El Partit de la Gran Romania

Alarma a Hongria
Després de l'aplicació de severes mesures d'austeritat, introduïdes pel Partit Socialista Hongarés, com a regal a les intimidacions de la Troika, i després de la greu crisi de deflació que van comportar aquelles mesures, va arribar al poder la Unió Cívica Hongaresa - Fidesz (membre del Partit Popular Europeu). Després d'haver "netejat" la magistratura i posat sota control els mitjans de comunicació, en 2012 el govern hongarés va introduir una nova Constitució amb accents fortament autoritaris. 
Per si això no fos poc, des de 2010 el Moviment per una Hongria Millor (Jobbik) s'ha convertit en el tercer partit del país (20'5% en les eleccions de 2014). A diferència de les forces presents en l'Europa occidental i escandinava, Jobbik representa el clàssic exemple -avui dominant a l'Est d'Europa- de formacions d'extrema dreta que sovintegen l'odi contra les minories (sobretot les dels Rom), l'antisemitisme i l'anticomunisme com a principals instruments de propaganda i d'acció.

La sordesa de la Unió Europea.
L'avenç de l'extrema dreta a Europa segueix essent una epidèmia molt preocupant, a la que no es pot respondre sense combatre el virus que l'ha generat, ls polítiques neoliberals tan en boga en els principals organismes europeus (Brussel·les).

Fonts:
Samir Amin, El Viejo Topo 320 /setembre 2014: "El retorno del fascismo en el capitalismo contemporáneo"
Marcello Musto. Sinpermiso, 8 novembre 2015: "Nuevos populismos y xenofobia: El amenazador avance de la extrema derecha en Europa".

A la memòria de Salvador Goya, exiliat xilè d'origen català, que vaig conèixer el 1975 en l'Escola de Sociologia de la Diputació de Barcelona, de la mà de la meva amiga i maître à penser, Sion Perejoan. Josep Tarradellas va forçar el tancament de l'escola, per incòmoda i autogestionària. Va arribar exiliat de Xile doncs era un quadre del PC Xilè. Va poder fugir del feixisme de la Junta Militar de Pinochet. Militant del PSUC. Durant el 1975 va forçar la sortida "a la llum"  del PSUC en l'Escola situada al Carrer del Carme, en les dependències que compartia amb la Biblioteca de Catalunya. Salvador Goya és mort. Va formar part dels òrgans de direcció d'ICV durant la presidència de Joan Saura. Es va retirar conreant el seu hort de Llançà
































http://www.exiliorepublicano.org/monica_goya.html

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada