DONA, EL VOT DE LA TEVA VIDA

M'ha arribat un punt de llum, no sé qui és, però tan fart de la superioritat moral de determinats independentistes, tan fart dels neofranquistes neorecentralitzadors, vull transcriure aquestes reflexions:

http://puntsdellum.blogspot.com.es/2015/09/unes-eleccions-excepcionals-les-lluites.html?q=unes+eleccions+excepcionals

Aquestes eleccions no són com les altres, ens diuen. Així que vull parlar del moment excepcional que vivim, i de què és exactament el que el fa tan excepcional.

Som a l’any 8 de la gran depressió. La crisi més profunda que hem pogut viure cap de nosaltres. Hi ha menys oportunitats de feina remunerada, i de fet hi ha menys oportunitats de tot: de projecte vital, de vida. Els salaris han baixat –recordeu quan ser mileurista era un problema?– i un 14% de la gent que treballa és pobra.

Ha augmentat la inseguretat: feines temporals, falsos autònoms, feines esporàdiques. I un 20% de la nostra gent viu en situació de pobresa. Una de cada cinc de nosaltres. En el cas dels infants, un de cada quatre. Més de tres-centes mil famílies viuen amb talls de llum i tenim 43 desnonaments cada dia.

A Catalunya es passa fred, gana i foscor, i no tenim garantit ni el pa, ni el sostre.

El que també ha augmentat és la desigualtat, perquè hi ha qui en aquests últims anys no ha deixat de fer-se ric. De tota la UE, només Letònia és un país més desigual que el nostre. I ahir em comentaven el sou d’un directiu de la banca: és 370 vegades el Salari Mínim, 370 vegades el que cobra una amiga meva per netejar cases. En quin món vivim que dirigir un banc es paga 370 vegades el que cobra una dona que neteja?

També augmenta la por. I la violència: Quantes dones portem assassinades a mans de les seves parelles? Una violència que no para, que no para, i que no sembla estar a cap agenda política de primer ordre.

I augmenta la tensió dins les llars. Hi ha molts menys divorcis, menys casaments i menys naixements. Les llars aguanten la respiració, esperen, com poden, que passi tot aquest cúmul de malestar. I quan diem les llars, diem les dones.

Perquè tot allò que no cobreix el sector públic, ho aguanten les espatlles de les dones (a no ser que tinguis molta pasta i t’ho puguis comprar al mercat, que aleshores la feina recau sobre una altra dona). Per exemple: La llei de dependència. Si l’Estat s’enretira de la seva tasca de tenir cura de la gent gran, aquesta feina la fan les dones. Precàriament. Silenciosament.

Així que sobre tot això que estem vivint, hem de parlar de responsabilitats. De la part econòmica, de les causes de la crisi, que totes sabem que era una estafa. Però sobretot de la part política. Les decisions que el govern ha pres per a fer front a la situació.

Doncs bé: Convergència, i el Partit Popular, han pres una decisió. Han triat un camí. Fer front a la crisi retallant i privatitzant, causant dolor a les classes populars: Eliminar serveis públics per a l’enriquiment de les seves empreses amigues.

Amb els diners de totes han decidit salvar la banca. Salvar els seus, les elits, la gent de pasta.

PP i CiU consideren que són els empresaris els que fan rutllar un país. Cal posar els diners de tothom al seu servei, i de pas, cobrar una comissió per fer-ho.

Recordo perfectament quan Artur Mas deia: el nostre és un govern amic dels empresaris. Business friendly. I tant! I enemic de les classes populars! I Rajoy deia l’altre dia: “una cosa es solidaridad y otra es solidaridad a cambio de nada”. Ni tant sols saben què significa la paraula solidaritat.

Nosaltres sabem que són les classes treballadores qui fan rutllar un país. Que cal posar els diners de totes a salvar les persones. Invertir en serveis públics (salut, educació, dependència...), serveis que facin que la gent visqui millor. I contractar gent, pujar salaris, per a que la gent compri a les botigues i faci rutllar l’economia, per a que paguin impostos i tornem a tenir diners per a tornar a invertir en la gent.

Però ells han pres una decisió: Tant el govern de la Generalitat com el de l’Estat han retallat un 20% la despesa social per càpita els últims 5 anys.

Barra lliure per uns pocs; austeritat injusta per la majoria.

Les notícies en van plenes. En temes de salut, per exemple: Han externalitzat tot allò externalitzable i que tenia interès econòmic per als qui fan negoci amb la salut, provocant dobles llistes d’espera, tancament de llits públics i derivacions a la privada. En cinc anys, el Sistema Sanitari Públic de Catalunya ha perdut mil quatre-cents milions d’euros de pressupost.

Mil quatre-cents milions d'euros. Aquesta xifra és tan enorme que no ens diu res. Però significa, per exemple, que han eliminat cinc mil llocs de treball. I significa, per exemple, que han reduït més de dos mil llits d’hospital en tres anys.

I què vol dir dos mil llits menys a l’hospital? Vol dir que persones que necessitaven ser cuidades pel sistema sanitari són enviades a casa abans d’hora. I això vol dir que a la casa on arriben hi ha una dona – perquè gairebé sempre són dones– que haurà de cuidar aquella persona perquè l’hospital no ho pot fer. Perquè està asfixiat. Al límit.

Així, milers de dones veuen com empitjora la seva vida perquè s’han de fer càrrec de tot allò que els serveis públics desatenen.

I parlem de salut però podríem parlar de la Llei de Dependència.

Havíem fet importants passos endavant. El dret a ser cuidat, cuidada en els moments que ho necessites de la teva vida... semblava que es començava a fer un lloc durant els governs progressistes de la passada dècada.

Aquests últims anys hem fet grans passos enrere. En la llei de dependència, les agendes del PP i CIU han estat perfectament sincronitzades: el PP retalla i asfixia la llei i CIU aprofita per canviar el model amb l’objectiu de crear un sistema dual, en el què qui tingui diners es podrà pagar uns serveis i qui no, viurà de la caritat.

Una persona que avui necessiti una residència haurà de disposar de 2.500 euros mensuals, perquè a les públiques hi ha dos anys de llistat d’espera. El Govern català ha incrementat el copagament, i a més aquest no és progressiu (qui té més no és qui paga més, ja que hi ha un topall).

I tornem on érem: qui cuida. Qui, sinó les dones, aguanta dins de cada llar les cures que les famílies no es poden pagar? Qui pateix les retallades, doncs.

Però tot això que us dic, ja ho sabeu. Encara que no ho sapigueu, ja ho sabeu. Perquè les dones tenim l’experiència encarnada. Viva, en pròpia pell.

La meva mare, per exemple. Té 60 anys i treballa. Però tot el temps que no passa treballant el passa a casa. Cuidant de la seva mare, que als 90 anys no pot estar sola ni un sol moment. La meva mare, doncs, fa anys que no viu. Que mal-viu. Perquè a la meva àvia van venir a estudiar-se-la per a dir-li que, efectivament, tenia dret a rebre ajuda per la llei de dependència. Un dret que, oh sorpresa, no s’ha fet efectiu.

I es que una cosa és clara: Quan retallen drets i serveis públics ens condemnen a malviure!

A tot això, anem a l’excusa de totes aquestes retallades: no augmentar el deute. Doncs bé,el deute ha augmentat en cinc anys (govern CiU 2010-2012-2015) més que en els vuit anys de tripartit (2003-2010).

El balanç del seu govern és pèssim: retallades, deute i corrupció. I no estan disposats a que això els passi factura i a tornar a perdre el govern del país, que creuen seu. Recordem la mítica frase de la inefable Marta Ferrusola quan el Tripartit va acabar amb els anys de govern Pujol (pare de la pàtria –andorrana–, i pare polític d'Artur Mas): “Em sento com si m'haguessin fet fora de casa!”.

És justament aquest el motiu pel que porten anys tensionant l'únic conflicte en què ells queden indemnes: quan l’enemic és exterior.

I arribat aquest punt, torno al principi: En què són excepcionals aquestes eleccions?

Bàsicament, en que el govern que ha gestionat la crisi està intentant no passar comptes amb la seva ciutadania. Les eleccions serveixen per a que la gent avaluï el govern. I aquest cop CiU i Mas es presenten amagats. Covards. Sense mostrar les sigles, sense mostrar el candidat a la presidència. Volen fer Mas president sense que vagi ni a un sol debat. Es presenten sense programa, sense balanç, tot per a que la seva horrorosa gestió no entri a debat.

Ens proposen una amnèsia. I no els ho permetrem.

Dit tot això, us explicaré un secret. Ha passat una altra cosa excepcional: I es quenosaltres som aquí per a donar la batalla. No hem deixat de ser-hi mai. Per molt que no ens hagis vist ni a TV3, ni a TVE, ni a Catalunya Ràdio, ni al Grup Godó. Hi som, i anem a per totes.

La gent d’esquerres, la gent que emergeix de les lluites: les marees blanques, roges, grogues. Les plataformes contra els desnonaments. ICV-EUiA, Podem, Equo. Catalunya Sí Que És Pot. Som aquí. Som una confluència real d’idees d’esquerres, feministes, ecologistes, anticapitalistes. Una confluència real entre gent que està donant la batalla per la justícia social al carrer i a les institucions. Hi hem estat sempre. Sempre hem trepitjat el carrer, mentre altres trepitjaven els nostres drets. Perquè sempre hem tingut clar que els drets d'avui són les lluites d'ahir. I que les lluites d'avui són els drets de demà.

Per això ens presentem a per totes. Farem fora Mas aquest Setembre i farem fora Rajoy aquest desembre. Farem fora les dues cares de la mateixa moneda.

Perquè ens presentem unides. I perquè tenim programa (social, democràtic i nacional). Un programa infinit sobre una sola idea: la de posar la política al servei de les classes populars.

Guanyarem. Invertirem en serveis públics. Revertirem les privatitzacions. Posarem en marxa un rescat social, garantirem l’alimentació bàsica, i els subministraments de llum, aigua, gas. I posarem la cura –de les persones, de la natura– al centre de la vida.

El 27 de Setembre, visca Catalunya feminista!