dimarts, 1 de setembre del 2015

APOCALIPTICS (i II)

En l'article anterior, ja ha quedat establert el significat d'"apocalipsi"", que és un terme que surt publicat en el llibre de la mediàtica Naomi Klein: "revelació".

La present entrada està dedicada a un intel·lectual que mai no ha estat de moda, però que ha tingut una "via catalana", a través del deixeble més destacat de Manuel Sacristán, el professor Antoni Domènech. Sobre grans intel·lectuals pesen, sovint, grans i injustos silencis. Mentre que  les modes van i vénen, les reflexions d'aquells suporten molt millor el pas del temps i sempre acaben, d'una manera o una altra, per il·luminar els problemes polítics, filosòfics o mediambientals dels nostres temps. Després de la sèrie d'entrades/articles dedicades al llibre de Naomi Klein, "Això ho cambia tot", és arribat el moment de centrar-nos en la figura de WOLFANG HARICH (1923-1995). Harich pertany a aquesta categoria d'intel·lectuals. Tanmateix Harich va ser un intel·lectual força conegut fins fa unes dècades. La traducció al castellà dels seus llibres "Crítica a la impaciencia revolucionaria" y "Comunismo sin crecimiento" van tenir una considerable difusió a Espanya entre l'esquerra, i varis escrits seus van ser traduïts per revistes com "Materiales", "Mientras tanto", "El Viejo Topo", i "La Calle".
Antoni Domènech
M'ha vingut al cap el nom de Wolfang Harich després de saber que ja fa dies que ha mort l'escriptor valencià Rafael Chirbes, un novel·lista també incòmode. (Vegeu:http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/01/camara-gesell-i-loasi-catala.html). L' ANTONI DOMÈNECH, ja referit, va estudiar a la Universitat de Barcelona i després va estudiar Filosofia i Teoria Social a la Universitat Goethe de Fráncfort i a l'Institut de Filosofia de la FU de Berlin. Durant els seus anys en la República Federal d'Alemanya va mantenir una estreta amistat personal i intel·lectual amb el filòsof, historiador i crític literari marxista WOLFANG HARICH, expulsat el 1956 de la Universitat Humboldt de Berlín-Est pel govern estalinista de Wlater Ubricht. A Harich li cap el dubtós honor d'haver conegut les presons del nazisme, de les del govern estalinista de la RDA i també de les del govern de l'Alemanya Reunificada per estar acusat de col·laborador de la fiscalia de l'ex-RDA.


El 1972 va aparèixer "Els límits del creixement", un informe de 17 investigadors de l'Institut Tecnològic de Masachussets (MIT) per encàrrec del Club de Roma, una organització no governamental amb seu a Suïssa. Els resultats d'aquest informe van alertar a l'opinió pública mundial: l'augment de la població mundial, la industrialització i l'increment de la pol·lució que això comporta, sumats a l'elevat consum dels recursos naturals, estaven amenaçant, segons els autors, la continuïtat de la vida humana sobre el planeta. Si no es posava fi a aquesta tendència, la Terra podria arribar a col·lapsar a mitjans del segle XXI. "Els límits del creixement" fou el toc d'alarma per al moviment ecologista modern.

Wolfang Harich
Wolfang Harich fou un dels molts intel·lectuals que va llegir aquell informe i va quedar impressionat pels advertiments del mateix. A més, la crisi ecològica obligava a modificar radicalment la teoria marxista, ja que posava límits a l'abundància material amb la que el marxisme tradicional havia vinculat la llibertat comunista i la consegüent extinció (o abolició) de l'Estat. D'aquell punt de partida va sorgir "¿Comunismo sin crecimiento?", una llarga conversa amb Freimut Duve, un socialdemòcrata de l'Alemanya occidental. Segons Harich, només un sistema comunista permetia combinar mesures d'emergència com ara la limitació del consum i de la població o el racionament de productes amb el principi d'igualtat. El resultat seria un comunisme sense creixement, homeostàtic (en equilibri), que desplaça l'accent del component individualista llibertari a l'igualitari. En aquest punt Harich, de fet, no s'allunyava de Marx, qui mai no va veure en l'augment de la producció una finalitat en si mateixa. L'horitzó de superació de les relacions de producció capitalistes, un cop esgotades les seves potencialitats, no consistia en una abundància per se (malgrat la frase del "Manifest comunista", segons la qual la riquesa brollaria com una font). L'horitzó post-capitalista, per a Marx, és aquell en el que les necessitats són al centre de la producció, i aquesta serveix per subministrar valors d'ús per cobrir les necessitata socials i individuals en un règim basat en la lliure associació de productors.

En aquest sistema Harich proposava:
"distingir selectivament entre les necessitats que cal mantenir, o bé que cal conrear com a herència cultural o fins i tot que caldrà desvetllar o intensificar, i altres necessitats de les que caldrà desacostumar als humans, a ser possible mitjançant la reeducació i persuassió il·lustradora. Però també, també..., en cas necessari, mitjançant mesures repressives rigoroses, com ara la paralització de branques senceres de la producció, acompanyades per tractament de masses de desintoxicació executats segons la llei"
I aquí és on el realisme d'Harich condueix a un dels trets més polèmics del seu programa eco-comunista: l'AUTORITARISME. Doncs moltes d'aquestes mesures no podrien aplicar-se sense la coerció per part d'un Estat socialista, i la greu situació d'emergència ecològica, segons l'autor, així ho exigeix.
L'assumpte de quines són necessàries i quines són supèrflues també va ser tractat per Agnes Heller: "La teoría de las necesidades en Marx".

Manuel Sacristán (1925-1985)
El llibre de Wolfang Harich fou molt debatut a Espanya. MANUEL SACRISTÁN va retreure al llibre d'Harich tres defectes:
"en primer lugar, es inverosímil si se tiene en cuenta la experiencia histórica, incluida la más reciente, que es la ofrecida por la aristocracia de los países del llamado "socialismo real"; 
en segundo lugar, el despotismo pertenece a la misma cultura del exceso que se trata de superar;
en tercer lugar, es poco probable que un movimiento comunista luche por semejante objetivo. La conciencia comunista pensará más bien que para ese viaje no se necesitaban las alforjas de la lucha revolucionaria. A la objeción (repetidamente insinuada por Harich) de que el instinto de conservación se tiene que imponer a la repugnancia al autoritarismo, se puede oponer al menos la duda acerca de lo que puede hacer una humanidad ya sin entusiasmos, defraudada en su aspiración milenaria de justicia, libertad y comunidad".

És molt probable que les experiències d'aliances de planificació estatal-mercat, i de xarxes de cooperatives que han nascut i que estan emergint en els últims anys, amb molts defectes i vicis, podrien haver donat a Harich una altra visió de la seva, molt influïda per una forta planificació centralitzada. També és probable que els avenços tecnològics dels darrers trenta anys haguessin pogut facilitar una altra visió del seu "transitar cap el comunisme" del que parlava en el seu llibre.

De tota manera, hi ha una idea en la que el llibre de Naomi Klein insisteix i que el precursor Harich insistia: no és possible combatre les crisis ecològiques sense una superació del capitalisme, sense superar les relacions de producció capitalistes. Poques coses exemplifiquen tant aquest punt com els Tractats de Kioto mitjançant els quals es va establir un sistema de compra-venda de drets de contaminació. Mesures com aquesta són contràries al que planteja Harich, per dos motius: D'una banda, perque ell considera, com tot marxista, que el mercat no és una institució que pugui repartir justament la producció. El mercat sí que serveix per distribuir mercaderies i riquesa, però de manera totalment injusta, afavorint els sectors de la població capaços d'adquirir més diners, doncs el fet de que la distribució estigui mediada pels diners -característica central del capitalisme- facilita una distribució desigual.

D'altra banda, l'aplicació de reformes sense pertorbar la dinàmica d'acumulació del capital és estèril, a mig termini. L'únic que s'aconsegueix és dificultar l'obtenció de rendibilitat de les inversions, i com el capital viu d'aquestes, es produeix un trasllat de la pressió al treball (assalariats), ja sigui amb augments de l'explotació o amb acomiadaments i tancaments d'empreses. El marc capitalista no permet entorpir l'obtenció de beneficis sense que les empreses, sectors industrials o econòmics afectats per les noves regulacions no vegin amenaçades la seva viabilitat. Per aquest motiu, si realment es volen atacar els problemes mediambientals, convé anar més enllà d'una economia el motor de la qual es basa en el benefici.


NOTA LOCAL I BIOGRÀFICA
Va ser José Luis López Bulla, secretari general de la CONC (1976-1995, abans que Joan Coscubiela), qui em va presentar Manuel Sacristán. Per a un jove de la JCC va ser impressionant: ¡¡un dels grans pensadors espanyols, nascut a Madrid i afincat a Catalunya !!! Era voluntat del propi Manuel Sacristán fer-ho. Va ser dins el bar contigu a l'antic cine Serra de la Rambla de Mataró. Senzillesa i afabilitat, amb la seva cabellera-visera característica. Inauguràvem un cicle de formació per a quadres sindicals, on es parlaria de plus-vàlua i de la història econòmica del país. L'equip de
Albert Recio
Formació de la Unió Sindical de Comissions Obreres de Mataró l'encapçalava Sión Perajoan i Albert Colomer, del sindicat de Banca i Estalvi i de Químiques, respectivament. Les xerrades tenien lloc al Baixet, el local arxi-conegut de l'Associació Catòlica de Pares de Família, entre el Torrent i el carrer Sant Josep.

Jo ja coneixia a Manuel Sacristan d'una xerrada al Foment Mataroní, en relació als nous models de familia, més nuclears i no patriarcals.
I la tercera trobada, més entranyable, va ser durant les xerrades que el grup "Ventall" (que després s'integraria en la Coordinadora del
maresme per la Pau i el desarmament, va organitzar pel Centenari de la mort de Karl Marx (1818-1883).A Can Xammar. En Sacristán venia de Mèxic, certament perplex perquè per a la suposada esquerra obrerista d'aquell país, els ecologistes suposaven el gran enemic, doncs obstaculitzaven la creació de llocs de treball, i ho deixen de forma ben palesa a les pancartes que duïen. Sens dubte, els límits del creixement ja feien part nuclear de les seves preocupacions intel·lectuals, com així es verifica en l'impuls dels continguts de les revistes "Materiales" i després "Mientrastanto", del Centre de Treball i Documentació, on s'alternaven els colors lila, verd i roig. Tant era així que, de forma cordial, a Jordi Suriñach, un dels coordinadors dels actes i xofer d'ocasió des de Barcelona, li va referir "cordialment" que el seu Niva gastava molt de carburant.


HOMENATGES
A Albert Recio, un dels redactors més insistents en l'última època de "Mientrastanto", cartògraf de la crisi i del nou model d'explotació: una llum que cal seguir per no entrebancar-se en els sots de les aparences enganyoses i mediàtiques.


A Joan Martínez Alier, precursor de la Revista "Ecologia Política", molt necessària en el desert de la desinformació global.













Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada